Opinió
Ernest Benach
Dimecres, 2 de novembre de 2022. 06:00
OPINIÓ

MUSICALS EN CATALÀ

Dimecres, 2 de novembre de 2022. 06:00

Aquest dissabte passat, l’actriu Emma Vilarasau recomanava al Col·lapse que la gent havia d’anar més sovint al teatre. I té raó, tota la raó. Recordo ja fa una colla d’anys representacions gairebé clandestines al Teatre del Bravium de Reus amb Dagoll Dagom i “No hablaré en classe”, cap al 1977, i obres al Bartrina, al Fortuny, però també als carrers, amb noms consagrats del teatre català. Aquells moments en què Comediants feia els carrers nostres per sempre més, i la Fura dels Baus ens trencava esquemes. Recordo la Nit de Sant Joan a la plaça del Castell, amb el campanar de testimoni, i també haver-lo vist per Sant Fèlix a Vilafranca. I tantes i tantes obres als teatres de Barcelona, Madrid, París o Londres. Al Nacional, al Lliure a totes les sales públiques i privades que fan de Barcelona una referència cultural.

Però el bon teatre no s’acaba ni molt menys a Barcelona. Per sort tenim un país ben servit en infraestructures teatrals (sempre es pot aspirar a més, per descomptat) però hi ha molts casos d’èxit que sovint no tenim presents i formen part d’aquest entramat cultural que, com es diu popularment, alimenta l’ànima. He parlat de Reus que a més dels teatres té dos festivals de referència, però podríem parlar de tantes i tantes ciutats del país que fan mans i mànigues per mantenir programacions estables i fins i tot poder gaudir de produccions pròpies. Penseu en Girona, per exemple.

Tenim un país ben servit en infraestructures teatrals, però hi ha molts casos d’èxit que sovint no tenim presents i formen part d’aquest entramat cultural que, com es diu popularment, alimenta l’ànima

Tot això ve a tomb perquè no fa gaires dies que vaig llegir un fil de piulades de l’actriu Mercè Martínez en relació amb els musicals que es fan i es veuen al país. Ara mateix, Golfus de Roma és una d’aquestes grans produccions  que està en cartellera i que mereixeria molta més atenció, també, per part de nosaltres, dels espectadors.

Ens hem acostumat a poder gaudir de grans superproduccions que acostumen a formar part d’algun circuit, i que són brillants. D’exemples en temps recents n’hi ha molts, i la immensa majoria, èxits de taquilla i crítica. Però també és cert que el musical en català ha anat perdent pistonada, i acaba sent residual dins de l’oferta teatral del país. I no serà que no hi hagi teatres, actrius i actors, directores i directors, productors, directors musicals, músics..., Tenim de tot i de molta qualitat. Què falla doncs? Torno a l’experiència personal. He vist tots els musicals de Dagoll Dagom des d’aquella màgica Antaviana fins al “T’estimo si he begut” amb les T de Teatre, de Calders a Empar Moliner. Però el musical en català va més enllà de Dagoll Dagom. El Petit Príncep de l’Àngel Llàcer i el Manu Guix és un altre cas d’èxit, i com aquests molts altres que amb el pas dels anys han anat creant una base sòlida. I ara, la Mercè Martínez reclama l’atenció sobre una altra gran producció d’un musical en català, en un moment en què hem tingut una bona ratxa de musicals de molta qualitat i amb un èxit de públic evident, però la majoria dels quals en castellà.

El musical en català ha anat perdent pistonada, i acaba sent residual dins de l’oferta teatral del país

Normalitzar el català és evident que depèn de les institucions, d’unes lleis que ho afavoreixin aquí i no ho impedeixin allà, depèn també que els jutges s’abstinguin d’intervenir en l’educació, i de tantes coses que depenen de les administracions..., però també de nosaltres, d’actituds personals, Parlar-lo amb normalitat, consumir cultura, és a dir música, teatre en català, mitjans de comunicació i literatura en català..., En definitiva, feina de tothom i cadascú al seu nivell i amb la seva responsabilitat. Mentrestant, si em permeten el consell, no es perdin Golfus de Roma. Un espectacle brutal, que diu aquell.