Qui va començar l'incompliment?

Qualsevol observador internacional que investigui què ha dut la crisi catalana fins aquí, i faci una mica d’arqueologia, entendrà de seguida que es tracta d’un trencament del pacte constitucional del 78. Aquest pacte, ple d’ambigüitats i trampes tolerades per totes bandes, es podia interpretar com un punt de sortida o bé com un punt d’arribada. A Catalunya es va entendre que era un pacte de mínims, en termes d’autogovern, i a Espanya es va entendre majoritàriament que els límits quedaven ben establerts. Fos com fos, el pacte hi era: no trencarem la joguina. I la joguina s’ha trencat. Qui ha estat?

“Tot es remunta a la sentència de l’Estatut”. Sí, d’acord, però el company explicarà a la “senyu” que pretendre canviar les normes del joc, mitjançant una reforma estatutària, és una operació que no es pot fer a la carta. Sembla raonable, dit així. Fins i tot es pot dir que, després de la sentència, Mas va intentar negociar amb Rajoy un pacte fiscal i que davant la negativa va decidir engegar tot el procés. Tot plegat, per un pacte fiscal infructuós? Això legitima a engegar la màquina de la secessió? Ho veu, “senyu”? Estan provant de canviar les normes a la seva mida i no tenen en compte el criteri dels altres jugadors.

Fins i tot es pot dir que, després de la sentència, Mas va intentar negociar amb Rajoy un pacte fiscal i que davant la negativa va decidir engegar tot el procés

Fins i tot un cop encetat el conflicte, els arguments són simètrics: la majoria de catalans apel·len a la “democràcia”, és a dir, a poder votar un referèndum, i la immensa majoria d’espanyols apel·len a la “democràcia”, és a dir, a la impossibilitat de poder fer un referèndum. Però com que no ho impedeix el Codi Penal, he hagut d’inventar-me un delicte de sedició no violenta que ja sé que vostè em tombarà a Luxemburg o a Estrasburg, “senyu”, però entengui’m que alguna cosa havia de fer. No m’han deixat opció. I a més, com ha quedat ben clar, van començar ells. 

La majoria de catalans apel·len a la “democràcia”, és a dir, a poder votar un referèndum, i la immensa majoria d’espanyols apel·len a la “democràcia”, és a dir, a la impossibilitat de poder fer un referèndum

Probablement, l’observador internacional conclourà que tant se val qui va començar, sinó que l’important és constatar que hi ha un cadàver. Que el pacte constitucional espanyol és mort, com demostra no només el procés català sinó tot el xou del Consell General del Poder Judicial. Quim Nadal proposa de tornar a l’Estatut reformat, i reescriure la història amb bona fe. El problema, “senyu”, és que la història està escrita. Ja no és que s’hagi trencat un pacte, és que ens han trencat la cara. És que ens han anul·lat l’autonomia. És que ja no volem cap Estatut pactat amb abusadors. Per tant, només li demanem que faci el possible per canviar-nos de classe, o d’escola, o fins i tot per establir una raonable ordre d’allunyament.