Política útil

L’atmosfera de cinisme perdonavides que s’ha instal·lat a la política catalana després del 2017 dona pas a l’aparició d’afirmacions com “ara és l’hora de la política”. Ho diuen consellers actuals i els analistes més pedants, i en termes de conflicte Catalunya-Espanya et claven que “aquest conflicte s’ha d’arreglar amb política i ara és l’hora de la política”. Entenent “política”, segons ells suposo, la cultura del diàleg i de la negociació amb l’adversari. Una mica com si el contrari d’aquesta política fos la guerra, la barbàrie o el caos. Sí i no. Vull dir: no.

L’atmosfera de cinisme perdonavides que s’ha instal·lat a la política catalana després del 2017 dona pas a l’aparició d’afirmacions com “ara és l’hora de la política”

L’any 2017 es va fer molta política. De fet, només vam fer que política, uns i altres, de cada bàndol. Va ser una etapa immensament polititzada on van aparèixer, això sí, instruments de confrontació i de desobediència que fins aleshores no s’havien fet servir: el cas és que això no ho fa menys “política”, i tampoc no ho fa menys “política útil”. Va servir de molt, com tothom amb cara i ulls pot apreciar, tant pel que fa al canvi de llenguatge envers Espanya com pel que fa al canvi d’actitud: fins aleshores, aquesta al·legada actitud “dialogant” i “política” s’havia exercit de mil maneres. 30 i 40 anys de peix al cove, d’anar-hi anant, de contrapartides més o menys reeixides… ningú no pot dir que en aquest país no s’hagi dialogat ni s’hagi allargat la mà.

L’Estatut va ser l’última oferta de diàleg que l’Estat es va ocupar de refusar i aixafar. Era quasi obligat, era lògic i fins i tot l’única actitud digna, plantejar un altre tipus de política. Que és, també, política. Si la unilateralitat i la confrontació no és política, que ho preguntin a totes les nacions que s’han independitzat durant la història. Una altra cosa és que, en efecte, en confrontació costa molt d’estar-s’hi permanentment. Normalment, aquesta política ha d’aprofitar els breus moments d’escletxa que apareixen a la història. I Catalunya, poc o molt, ho va aprofitar. No en tenia una altra.

Si la unilateralitat i la confrontació no és política, que ho preguntin a totes les nacions que s’han independitzat durant la història

Si el que volen dir és que ara és l’hora de buscar una enèsima oportunitat per reformar Espanya, haurien de dir-ho així. Però de cap de les maneres podem admetre que se’ns parli amb la condescendència de qui en sap de política perquè els altres, ja se sap, només són simples “activistes”. Doncs bé: quan s’acabi aquesta comèdia, que serà aviat, s’obrirà una nova escletxa. Veurem si és la definitiva, però sens dubte també serà el moment de la política. Això sí, de la política amb majúscules. La que realment canvia les coses. La que, com que té pressa, sap esperar.