Sedició: Un pas endavant
Un cop constatades les dificultats objectives d’obtenir una amnistia pels fets de l’1-O i d’altres connexos, l’objectiu acordat en la taula del diàleg aquest mateix estiu havia de ser la supressió del delicte de sedició i la reforma del de malversació. En altres paraules, com ja va passar amb els indults, aconseguir amb petites peces els efectes de l’amnistia, ara per la via d’operar les modificacions necessàries del Codi Penal. L’objectiu és que puguin sortir indemnes aviat les 500 persones damnificades per les diferents actuacions judicials de caràcter penal o de responsabilitat comptable.
L'objectiu de la taula de diàleg, en altres paraules, és aconseguir amb petites peces els efectes de l’amnistia, ara per la via d’operar les modificacions necessàries del Codi Penal
Això no treu que calgui explorar la reforma de la malversació, per tornar a la situació anterior a 2015, quan el PP la va modificar per prescindir d’un element com l’aprofitament personal. Però, sigui com sigui, la supressió del delicte de sedició és molt rellevant. No s’oblidi que fins fa quatre dies aquesta possibilitat generava un notable escepticisme en amplis sectors, ja fos per la seva transcendència política, sobretot davant la previsible reacció de la dreta política i mediàtica, ja fos la mala acollida que tindria, com així ha estat, entre elements del poder judicial i sobretot del Tribunal Suprem.
La reforma ha anat acompanyada d’una modificació del delicte de desordres públics, amb voluntat de concretar-lo, i que inclou ara el concepte d’intimidació. L’esquema és fàcil d’entendre: si se suprimeix la sedició, es clarifica el de desordres violents que existeix en tots els ordenaments del món. Això no és el mateix que crear un nou delicte contra la Constitució, contra la forma d’Estat o reintroduir el delicte de referèndum il·legal. No obstant això, ha desfermat algunes crítiques que crec que no ponderen prou alguns factors: primer, que l’acusació de desordres públics ja no es podria aplicar perquè, com va constatar el Tribunal Suprem durant el judici de l’1-O, no encaixava per enlloc; segon, que, tot i la millora que suposaria la seva reforma, sembla dubtós d’entrada que es pugui sostenir la malversació de cabals públics com a delicte autònom, ja que el mateix Tribunal el va apreciar en concurs ideal amb la sedició i no com a delicte autònom; tercer, desapareix la sedició, amb penes de fins a 15 anys, i el delicte de desordres públics, que ja existeix, està castigat amb penes molt inferiors, i s’eliminen elements com la inducció —que va servir per jutjar Tamara Carrasco—, o les amenaces, que també desapareixen.
La reforma és positiva. Producte de la negociació i d’interessos polítics, però també de la incomoditat que provoca al govern espanyol la contínua desautorització de la justícia europea
En conjunt, la reforma és positiva, doncs. Producte de la negociació i d’interessos polítics, certament, però també de la incomoditat que provoca al govern espanyol la contínua desautorització de la justícia europea. La resposta de la dreta era esperable, qualificant Sánchez de traïdor i convocant una manifestació. La del PSOE oficial i d’alguns barons, també, subratllant que l’acord servirà per neutralitzar l’independentisme i fer veure, fins i tot, que els exiliats hauran de retre comptes. Ho dono per descomptat. No tant les crítiques que des de posicions maximalistes volen fer creure que la reforma dona cobertura per seguir perseguint igual que ara l’1-O, o que ara es podrà perseguir qualsevol forma d’exercici del dret de manifestació. I és clar, els adversaris de l’independentisme se’n beneficien de la manca d’unitat d’acció. Potser és que falta perspectiva per valorar encara la transcendència dels fets, començant pel terratrèmol que es viu ara mateix al Tribunal Suprem, ja molt tocat al seu dia pels indults.
