Puigdemont i el retorn

Molts hem fet l’exercici, més inconscient o menys, d’establir un paral·lelisme entre el conflicte Catalunya-Espanya viscut aquesta última dècada i el viscut durant els anys 30. Evidentment, la Guerra Civil no va anar només d’això, però el debat sobre l’autonomia, la república i la independència hi eren explícitament presents. Ara per sort no hem hagut de patir cap guerra, ni els exiliats, presos i perseguits actuals tenen res a veure amb la magnitud de l’exili i la repressió de Franco, però es pot intentar entendre el conflicte tot actualitzant els comportaments i les opcions. Aleshores la guerra la va guanyar Franco. Avui la independència l’ha aturada (suspesa) una Espanya homologada teòricament a una democràcia. Per tant, ja que la cosa afortunadament no ha derivat en guerra (malgrat l’abús judicial i policial, i la constatada amenaça d’un pla d’intervenció de l’exèrcit), podem pensar que som una nova deriva, més pacificada, del conflicte de sempre.

Avui la independència l’ha aturada (suspesa) una Espanya homologada teòricament a una democràcia

Imaginem-nos això: Franco guanya, però no s’imposa. És a dir, la república espanyola fracassa (i la catalana no cal dir-ho), però tampoc no hi ha la regressió a un estat autoritari sinó amb tics autoritaris. I posem per cas que, davant d’aquest quasi empat (ni hi ha república ni hi ha franquisme), l’any 1940 una mena d’institució supraestatal anomenada Europa o Societat de les Nacions imposa algunes prescripcions: és a dir, posa a ratlla els judicis polítics, prohibeix la vulneració dels Drets Humans, obliga a no desvirtuar el sentit de la llei o del Codi Penal i finalment, després d’un (distòpic, insisteixo) judici supraestatal, determina que Josep Irla, nomenat president de la Generalitat després de l’afusellament de Lluís Companys, ha de poder tornar a Catalunya amb normalitat i sense càrrecs.

La república espanyola fracassa (i la catalana no cal dir-ho), però tampoc no hi ha la regressió a un estat autoritari sinó amb tics autoritaris

Carles Puigdemont, amb tota la distància, es pot trobar en una situació similar en un termini màxim de cinc mesos, després de les sentències del TJUE. La pregunta és: un cop aclarit el tema des del punt de vista jurídic (per moltes rebequeries judicials que encara fes Espanya), quin paper hi farà la política? Es pactarà el seu retorn? Hi haurà una posada en escena, un Pere Portabella, un sentit de la transcendència del moment? Ja hi haurà un president de l’autonomia (avui Pere Aragonès), sens dubte, però el problema no és aquest: el problema és si la proclamació de la República, feta per Macià l’any 31, es podrà (i voldrà) reactivar o no. La pregunta ja no serà qui presideix la Generalitat, sinó si Puigdemont encarna una altra cosa. Imaginin, per exemple, una veritable “taula de negociació” que discuteixi sobre el fons del tema i, remetent-se al 27 d’octubre del 2017, comenci amb un “com anàvem dient…”.