L'AP7, rotondes i aspirines

Tothom ho sap. Un dels grans problemes de Catalunya es diu AP7. El que era una autopista, una via ràpida amb un traçat ben dibuixat i una conservació notable -de peatge, of course-, ha acabat sent un malson. Un malson de tres-cents cinquanta quilòmetres de recorregut les vint-i-quatre hores al dia. El que era la columna vertebral del país, perquè ens lligava a Europa i relligava una part important de Catalunya, s'ha convertit en una ex. Una exautopista, i no pas perquè ja no s'hi pagui, sinó perquè ja no és una via ràpida, i amb prou feines, una via.

L'AP7 és un malson de tres-cents cinquanta quilòmetres de recorregut les vint-i-quatre hores al dia

El setembre del 2021 es van alliberar els peatges de l'AP7, la que va de la Jonquera a Alcanar, i de l'AP2, la que s'alça del Penedès cap a Lleida i Saragossa. Aixecar les barreres va ser la culminació d'un vell somni col·lectiu. Teníem dret a ser feliços i a dir-ho. Tips de pagar, volíem saber què era circular amb la llibertat de moure's sense teletacs ni tele res. Aquesta decisió, però, es va fer a la babalà i ha accelerat el deteriorament d'una via que en molts trams ja havia quedat petita. Molt petita, desbordada i desfasada, però no se'n parlava.

Fa un any ja hi havia trams col·lapsats. Ara, en canvi, s'ha fet un salt i és tota l'autopista sencera la que ho està, que ja no pot connectar gent i territoris ni ser motor econòmic de res.

Aquesta és la fotografia real. Fa mal? Sí, és clar. És la història d'un fracàs. No hi ha cap altra manera d'explicar el present. Quan en Basté cada matí parla d'accidents, de trams amb retencions, de cotxes avariats al voral, ja no se'ns mou la cella, ja no hi ha cap sorpresa. El col·lapse és l'estat natural de l'antiga autopista.

Aquesta degradació va començar al Vallès. Primer a l'occidental, amb Sant Cugat com a eix de tots els embussos, però de la saturació del tram Castellbisbal-Rubí s'ha arribat a Mollet, passant per Bellaterra i Barberà. La zona de Martorell-Sant Sadurní cada dia té tots els números de la rifa d'accidents i col·lapses, mentre que Tarragona respira una mica, tot i que la circulació s'ha multiplicat. A Girona, el que eren uns quilòmetres tranquils ara són un mareig de quatre, cinc i sis carrils, d'intermitents i de cops de volant estressants. Literalment també està al límit.

Fa un any ja hi havia trams col·lapsats. Ara, en canvi, s'ha fet un salt i és tota l'autopista sencera la que ho està

La imatge de l'AP7, qui l'ha vista i qui la veu, és la imatge de Catalunya. Algú dirà que la solució és no agafar tant el cotxe i anar en transport públic. D'acord, molt bé, és una manera de fer-se trampes al solitari. Aquesta recepta és, només, una part de la solució. 

Avui una gran part del col·lapse és provocat pel pas de camions de gran tonatge, la majoria d'arreu d'Europa o del litoral espanyol fins a Huelva, que necessiten l'antiga via augusta per moure mercaderies. És una necessitat tan vella com la construcció de la mateixa Europa. Se'n diu mercadejar, viatjar i anar amunt i avall.

La solució no és negar la possibilitat de moure's en cotxe particular. La solució no és centrifugar tota la responsabilitat en cadascú de nosaltres, els ciutadans del país. La solució és imaginar noves maneres d'anar d’un lloc a un altre perquè la mobilitat és llibertat. No hi va haver Eix transversal fins que hi va ser. Si no s'hagués fet, anar de Manresa a Vic continuaria sent una penitència. Alguns centrarien el debat en com eliminar tres corbes a l'altura de Moià quan el debat important hauria de ser com connectar totes les comarques transversals d'una manera ràpida i segura. La clau sempre és la mirada, la profunditat i l'alçada del debat.

El problema és tenir por a dissenyar, a parlar de noves vies, el pànic al no i la incapacitat d’interconnectar territoris d’una manera diferent de com s’ha fet sempre. Ens fan por les Caterpillar i les excavadores, i no n'aprenem. El túnel de Bracons té dos o tres carrils en funció del punt quilomètric, però seria infinitament més segur si en tingués quatre -dos i dos. Sent honestos, la petjada mediambiental seria la mateixa, però avui tindríem una via ben feta, integrada al paisatge, més segura.

Si Catalunya fos un cos humà, l'AP7 és el pas central, l’artèria aorta, la vena cava del moviment econòmic i humà. Les carreteres mouen l'economia, però també les petites històries de persones que s'estimen, que volen estudiar, que somien un futur millor, que tenen il·lusions.

El problema és tenir por a dissenyar, a parlar de noves vies, el pànic al no i la incapacitat d’interconnectar territoris d’una manera diferent de com s’ha fet sempre

Ens va fer molta gràcia i vam trobar molt ocurrent que Joan Coma, un regidor de la CUP-Capgirem Vic a la capital d’Osona, expliqués que “per fer truites s'han de trencar els ous”. Doncs això mateix passa en la mobilitat. S'ha de resoldre la vergonya de Rodalies, s'ha de fer funcionar el corredor mediterrani, i un dia s'hauran de notar els beneficis d'aquests projectes en la manera com ens movem. Però a banda s'han de fer línies de tren -Igualada-Cervera?, Puigcerdà-Andorra?, Vilanova-Vilafranca-Igualada?- i s'han de fer, en definitiva, les carreteres que toquin on toquin.

Això no va de purismes ni de discursos dogmàtics. Els dogmes ens faran ser els més purs, però no els més ben comunicats. Ens hem de dir la veritat. Si Rodalies -que mou persones- i el corredor mediterrani -que ha de moure mercaderies- funcionessin bé, si no fossin un problema diari, aquest país també necessitaria repensar com es mou. Que funcionés i funcionés bé allò que ja hauria de funcionar, només alleugeria el problema. Però la gran qüestió és que fa més de dues dècades que hi ha pànic a dibuixar noves infraestructures. Hi ha por a quatre tuits i a no sé quantes plataformes.

Mentre el govern i la conselleria de territori en tinguin prou inaugurant rotondes, el progrés i el benestar serà per als altres. Per a les altres comarques, per a les altres comunitats espanyoles i les altres regions europees, per a la resta de països.

Un país no pot créixer fent únicament rotondes i el col·lapse de l'autopista n'és la prova. Un país no es pot conformar en convertir la C-55, d'Abrera a Manresa, en una mena de pastís de gominoles, amb separacions de carril de color vermell, amb senyalitzacions verticals de color verd i una empastifada de senyals blaves i limitadors de velocitat. Això són recursos per evitar morts, però les carreteres no han de ser només llocs on la gent no mori en accident -només faltaria-. Les carreteres són vies que ens han de facilitar la mobilitat sense limitacions.

Mentre el govern i la conselleria de territori en tinguin prou inaugurant rotondes, el progrés i el benestar serà per als altres

Que l'autopista estigui col·lapsada és un avís. Darrere hi aniran les carreteres que hi connecten. I en acabat, la resta. O dibuixem noves vies, o Catalunya serà el país dels més purs d'Europa, però no s'hi viurà bé. Dir aquestes coses no és fàcil. Avui no faré amics, però escriure no va d'amics, també va de denunciar allò que no va.

Està bé, el govern de Catalunya busca la centralitat. És lògic. Doncs aconseguir-ho passa per assumir aquesta anàlisi i presentar un pla de carreteres per al 2030 que incorpori -no pas que ajorni- les solucions al col·lapse actual. Això, només això, faria creïble el discurs del president Aragonès en la lluita per ocupar aquesta centralitat. De la mateixa manera, si Junts vol sortir del cau, ha de sacsejar el país amb idees pensades per a viure millor i salvar els territoris. Els que van morint lentament perquè no hi arriba la gent i els que moren asfixiats de pur col·lapse. 

Tindria tot el sentit del món escriure “malfieu-vos de qui us recepti aigua del Carme i una aspirina si noteu una pressió al pit que no us deixa respirar”. Per això mateix, tinc clar que és l’hora de malfiar-se d'un país embussat que només sap fer rotondes. Arribats a aquest punt, ens queixem com sempre o ens hi posem?