Solidesa

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, recorre el país tant com pot. En cada lloc on va intenta reunir-se amb gent diversa per escoltar, sense intermediaris ni periodistes que n’hagin de fer crònica, com batega la ciutadania.

En cada any que fa que exerceixo de periodista, he tingut l’oportunitat i el plaer de participar, com a ciutadà, en trobades organitzades per Jordi Pujol i per Pasqual Maragall. 

Tant l’un com l’altre parlaven amb més llibertat, si al davant no tenien ningú que els gravés o que tingués l’obligació de fer-ne una peça. Aragonès no n’és una excepció, tot i que és molt menys loquaç i pensa tres vegades abans de respondre. 

No crec que Aragonès hagués pensat mai que arribaria on ha arribat.

El divendres passat, vaig ser convidat juntament amb altres ciutadans del Vallès Oriental a assistir a un dinar amb el president de la Generalitat. I vaig quedar sorprès. M’explico. 

No crec que Aragonès, com a segon de la conselleria d’Economia i més endavant com a titular i vicepresident, hagués pensat mai que arribaria on ha arribat. Per tant, la seva formació i preparació dubto molt que s’enfoqués a ser la màxima autoritat de Catalunya.

Ja havia demostrat que no era un president ni vicari ni de tràmit quan, després de la deslleialtat del seu vicepresident, el va fulminar en molt poques hores.

Amb tot, durant la reunió, Pere Aragonès va respondre amb domini temàtic de tot el que se li va preguntar. Ho va fer amb seguretat, sense dubtes, amb solidesa, i va demostrar que coneixia el que estaven fent les seves conselleries, de la mateixa manera que va prendre nota del que se li anava exposant. 

Ja havia demostrat que no era un president ni vicari ni de tràmit quan, després de la deslleialtat del seu vicepresident, el va fulminar en molt poques hores, cosa que els postconvergents encara no han interioritzat del tot.

Un altre aspecte que s’ha de destacar de la trobada, repeteixo, amb gent ben diversa, és que no es va estar parlant del passat ni de poesia, sinó que es van tractar temes de present i de futur, és a dir, per exemple, des de les deficiències del transport públic (al Vallès Oriental no hi ha els Ferrocarrils de la Generalitat) fins a la manca de treballadors qualificats a les empreses del Vallès, passant per la situació insostenible del personal sanitari o de les reivindicacions del sector educatiu. 

No sé quan es convocaran les eleccions, no sé què passarà amb les inhabilitacions, però el que sí que sé és que ERC té candidat, preparat i sòlid. I això que els postconvergents sempre han dit que el problema dels republicans és que no tenien gent preparada. Santa Llúcia!