La mala salut de la sanitat catalana

Ahir es va anunciar la vaga de la sanitat pública catalana per al pròxim 25 i 26 de gener. Plou sobre mullat, perquè fa 10 anys que la sanitat catalana està estancada. El sistema públic pot acabar col·lapsant. Aquesta afirmació no és alarmista ni gratuïta, és el gris panorama que vaticinen tots els actors del sector. I creguin-me si els dic que, de tots els sectors amb què he pogut interactuar en aquests anys, un dels més serens i realistes en les seves demandes és el sanitari.

Les llistes d'espera per a una cirurgia llancen una mitjana de 113 dies que inclouen des dels 39 dies a Melilla, passant pels 65 de Madrid, fins als 151 de Catalunya

Espanya és un dels països europeus amb més taxa de metges per habitant, però segons els estudis de demografia mèdica del Ministeri, mal distribuïts i planificats pel disseny que Sanitat i Universitats fan de les noves places MIR. Això fa que part dels problemes de la sanitat pública es repeteixin en diferents CCAA. Dues setmanes de la vaga de Madrid i ben aviat tindran lloc vagues a Cantàbria, Aragó i Catalunya. Les llistes d'espera per a una cirurgia llancen una mitjana de 113 dies que inclouen des dels 39 dies a Melilla, passant pels 65 de Madrid, fins als 151 de Catalunya. L'espera de consulta en especialista dona una mitjana de 41 dies que comprèn els 22 de Melilla, passant pels 51 de Madrid i els 82 de Catalunya, fins als 107 d'Andalusia.

Mentre en altres comunitats es destinen més recursos a sanitat i s'executen Plans de Xoc en llistes d'espera i atenció primària, Catalunya és de les CCAA que menys gasta en sanitat respecte al PIB

Les dades parlen: problemes comuns, alguns de cronificats i altres d'agreujats. Algunes de les diferències estan relacionades amb la gestió del servei feta des dels governs autonòmics. Mentre en altres comunitats es destinen més recursos a sanitat i s'executen Plans de Xoc en llistes d'espera i atenció primària, Catalunya és de les CCAA que menys gasta en sanitat respecte al PIB. Aquí s'inverteix per sota de la mitjana nacional i el deteriorament continua arrossegant-se des dels anomenats “retallades de Mas”. Es podrien haver corregit en els successius anys, quan l'economia permetia injectar més recursos al sistema, però no es va fer i allà va quedar la ferida oberta. El mateix passa amb la partida destinada a la remuneració del personal, que és del 35,4% a Catalunya davant el 44,9% de mitjana. En la inversió en formació MIR, la plantilla del futur, es destina un 2,6% davant el 3,7 de mitjana.

Al Govern de Sánchez se li ha d'exigir, per descomptat, però les xifres que he exposat són oficials i constaten l'escassa aposta del Govern en la seva sanitat, que és la de tots. Prendre mesures és urgent, necessari i qualsevol maniobra de culpabilitzar d'altres té escàs recorregut polític, però un alt preu social.