Més enllà de les retencions habituals...

Més radars, menys velocitat, més limitacions. Aquesta és l’equació amb què les autoritats competents pretenen reduir la sinistralitat i les morts a les carreteres. La fórmula funciona (?). En aquests casos l’administració recorre sempre a les dades per justificar-se. Doncs anem a les dades. Segons el Govern, fins al passat 31 d’octubre, un total de 131 persones han perdut la vida a la xarxa viària de Catalunya, un 16,6% menys que el 2019. Hi ha un descens, cert, però em sembla igualment un autèntic drama. Una altra dada, 450 conductors han estat multats en els primers dies de la limitació de velocitat a 100 km/h en alguns trams de l’AP7. 

El resultat és que sobre el paper com més limitacions, millors resultats. El paper ho aguanta tot, però a vegades no soluciona el problema. I em fa la sensació que ens trobem instal·lats en aquesta última casella. 

Sobre el paper, quantes més limitacions, millors resultats. El paper ho aguanta tot, però a vegades no soluciona el problema

Totes aquestes mesures serveixen, realment, per mentalitzar als conductors que l’excés de velocitat, les distraccions al volant i saltar-se les normes són directament proporcionals a més accidents i posen en perill la vida? O són simplement pedaços? Ho pregunto perquè des de fa anys la tònica és la d’imposició d’idees i pressió amb les multes. És com aquella pràctica antiga del professor d’escola quan amenaçava d’expulsar l’alumne que no seguia les normes i l’alumne es rebotava encara més.

Per demostrar que aquest tipus d’equacions no funcionen, durant les últimes tres setmanes he fet un treball de camp molt simple. No el qualificaria d’enquesta representativa, però sí d’indicador, a partir d’aquí que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Està basat en set viatges entre Vic i Barcelona per la C-17, en dies laborables, i a la velocitat màxima permesa a la via (alguns trams a 80 km/h i d’altres a 100). Durant aquest recorregut m’han avançat un total de 364 vehicles, entre ells camions de gran tonatge i autocars (alguns regalant gestos corporals). Conclusió: marca la llei qui va més de pressa i no les normes de trànsit.

Tots aquests conductors es van saltar el límit de velocitat en un trajecte on hi ha diversos radars de tram i radars fixos i una via que registra una alta accidentalitat, sobretot a l’hivern. Aquest és el cas concret d’una carretera molt transitada del país, però estic segur que la llista, malauradament, és llarga.

Anem al fons de la qüestió. Des del meu punt de vista, hi ha diverses lectures i evidències. Una part (important) dels conductors no són conscients de què representa saltar-se el límit de velocitat: per una mica més de velocitat no passarà res, jo controlo i tinc pressa!

Només la redueixen on fan la foto i claven la multa (alguns ni així!) i frisen per deixar enrere ‘l’obstacle’ per prémer de nou l’accelerador. Aquella necessitat per passar-se pel forro la velocitat!

És veritat que les campanyes de trànsit, bàsicament les audiovisuals, són impactants. Però està clar que actuen com un analgèsic i, passat un temps, s’esvaeix la sensació de risc. 

Les campanyes de trànsit, bàsicament audiovisuals, són impactants. Però està clar que actuen com un analgèsic i, passat un temps, s’esvaeix la sensació de risc

Arribats en aquest punt torno a preguntar si l’equació dona un resultat prou satisfactori per valorar la variable de la naturalesa humana o és un pedaç. No hi ha conscienciació i manquen quantitats industrials de sentit comú, això, per una banda, i menys vehicles a la carretera, per l’altra. 

Hi ha una excessiva mobilitat per carretera i ho assumim perquè és un debat etern. Tant etern que hem acabat interioritzant les congestions de trànsit en hores puntes i ens hem fet nostres les cròniques de ràdio que comencen dient “més enllà de les retencions habituals…”. Què vol dir “més enllà de les retencions habituals”? Hem d’assumir fer una hora de cua per creuar les rondes i quilòmetres i quilòmetres per anar a la feina? Au, va, és indigne!

No es pot acceptar aquest drama diari que si motiva a alguna cosa és a perdre la paciència. I ja sabem com actuem els humans sota una pressió continuada… 

Ara bé, com a ciutadans hem d’exigir als qui manen que prenguin decisions i deixin de posar pedaços. Per posar pedaços no necessitem experts. 

Fins a l’últim conductor de l’AP7 sabia que en el moment d’alliberar la via de peatges el trànsit s’incrementaria substancialment. Si això li sumem que el transport públic ferroviari no és una alternativa plausible, el resultat és el que tenim: un país amb una mobilitat nefasta i un nivell de crispació pels núvols. Aquest còctel explosiu no el resol cap equació i la societat viu tensada per tantes coses que al final es rebota. No és una justificació de res, però sí el punt de partida per entendre on estem.