Torna la política a Catalunya

Alguna gent sembla capcota perquè després d’anys de gran efervescència activista, d’embats quotidians del tot o res i de promeses grandiloqüents sembla que la política s’hagi convertit en una mena de gestoria, dit això amb la mateixa mala bava que els aspirants a revolucionaris parlaven abans dels botiguers.

En canvi, és tot el contrari: justament ara torna la política a Catalunya.

Ens hem passat tota una dècada pensant que la política era pertot arreu, però el que hi havia era una altra cosa, més aviat relacionada amb la religió: una gran passió per les creences, els sentiments, la fe, la comunitat de fidels… A favor o en contra, però sempre a partir del marc de la fe: de tant esgargamellar-se sobre el cel i la vida eterna, s’acaba oblidant que la vida a la terra és l’única que realment tenim.

Les esquerres veuen la política fiscal com una eina de redistribució de la riquesa per fer front a la creixent desigualtat (que identifiquen com un dels grans mals contemporanis), per reforçar l’Estat del benestar i per empènyer cap a la transició verda.

Quan la fe -religiosa o laica- ho determina tot, és normal que es formin governs d’unitat comunitària (nacional), que en nom de les promeses del cel deixen de banda les discrepàncies a la terra. Però ja és aigua passada: després de tants anys endormiscada pels efectes opiàcids de la fe, ara torna la política terrenal. I ho fa a través de l’eix que millor l’ha expressat sempre: el pols entre la dreta i l’esquerra a partir dels impostos.

Les esquerres veuen la política fiscal com una eina de redistribució de la riquesa per fer front a la creixent desigualtat (que identifiquen com un dels grans mals contemporanis), per reforçar l’Estat del benestar i per empènyer cap a la transició verda. D’aquí que vulguin mantenir l’impost de Successions, augmentar la pressió fiscal global per equiparar-nos a la mitjana de l’eurozona amb el focus posat en els que més tenen -rics, grans corporacions, bancs, elèctriques- i impulsar una fiscalitat verda que afavoreixi el canvi de model.

Les dretes liberals també pivoten al voltant de la política fiscal, però en sentit contrari: reducció d’impostos per principi, promoció d’estímuls fiscals de tot tipus i per a tothom amb el convenciment que és la millor manera d’augmentar el pastís de la riquesa

 

Les dretes liberals també pivoten al voltant de la política fiscal, però en sentit contrari: reducció d’impostos per principi -ara amb la banya posada a eliminar Successions-, promoció d’estímuls fiscals de tot tipus i per a tothom -inclosos els rics i les grans corporacions- amb el convenciment que és la millor manera d’augmentar el pastís de la riquesa en una societat i que llavors ja anirà arribant a tothom.

Aquest és el gran debat que ha marcat les societats en moments de crisi importants com la que estem vivint. La clivella ja fa temps que és molt evident al conjunt d’Espanya, amb un govern de l’esquerra plural molt enfrontat a una amalgama de dretes liberals, i ara les exigències que ha posat Junts per negociar els pressupostos ajuden a entrar també aquí en aquesta dinàmica terrenal que enfronta dretes i esquerres.

Torna la política. I els profetes ja poden dir missa.