Jaume Camps
Divendres al vespre l’amic Cesc Baltasar m’envia un missatge breu i contundent: “S’ha mort el Jaume Camps”. No sabem res més. Ben aviat reaccions dels companys de La Barberia. El Sobrequés demana més informació, el Pitu respon amb detalls... La tristor és evident en tots plegats. El Jaume es feia estimar. L’Enrique Lacalle en fa una glossa per a La Vanguardia de l’endemà. Ens la comparteix. Em sap molt de greu, però no puc anar al funeral de cap de les maneres...
Vaig conèixer el Jaume Camps l’any 1992, per a mi encara no era època de La Barberia. L’any de la Barcelona olímpica vaig ser elegit diputat al Parlament i tot i que era una figura coneguda, el cert és que el president de la Comissió Primera i convergent de proa, malgrat la seva barba progre, imposava. El Jaume, entre moltes altres coses, va ser un parlamentari brillant, i la seva empremta va quedar registrada en moltes lleis troncals del país. El Jaume dominava com pocs l’escena parlamentària: formes, fons i contingut.
Jaume Camps va ser un parlamentari brillant, i la seva empremta va quedar registrada en moltes lleis troncals del país. Dominava com pocs l’escena parlamentària
Vam estrènyer relació a partir de la meva incorporació a La Barberia. Recordo que hi vaig debutar el 5 de setembre de 1994, i d’aleshores ençà, vaig ser partícip d’un dels petits miracles de la política catalana (i de l’art de la tertúlia): cinc polítics d’ideologia i militància diferent i diferenciada, units pels colors blaugrana, més un perico militant, actor genial i cèlebre, i dirigits per un dels grans del periodisme del país, donava com a resultat una tertúlia que pivotava sobre el Barça, però anava fins on calgués.
La polèmica estava més que servida, però l’amistat era ben real, no era una qüestió de guardar les formes perquè estàvem a la tele. Les discussions entre els Jaumes eren de les que creaven afició. La Barberia va marcar una època i així ho va retratar el també enyorat Joan Barril quan la va definir així de bé: “La Barberia va ser el declivi de l’insult i el triomf de la democràcia”. En definitiva, la diversitat era un valor i la diferència era respecte. La vida, de vegades, t’ofereix moments i situacions que et marquen per sempre. La Barberia ens va marcar a tots els que, d’alguna manera o altra, hi vam posar el nostre granet de sorra.
El programa de televisió La Barberia va marcar una època i així ho va retratar Joan Barril: “La Barberia va ser el declivi de l’insult i el triomf de la democràcia”
Mentre escric aquestes ratlles deixo que soni Il Barbiere de Seviglia de Rossini... I entra Figaro, amb el Largo al factòtum della città, que era la sintonia d’introducció del programa i s’amunteguen els records, els moments, alguns de ben hilarants, les converses apassionades, però també les més íntimes, confidències incloses, les discussions polítiques i el Barça sempre present. I penso, inevitablement, amb el gran Carles Canut, que al setembre ja va fer quatre anys que ens va deixar i penso en el Jaume Camps i Rovira, diputat que va ser del Parlament de Catalunya, membre del Consell Consultiu, jurista de prestigi, culer insubornable i patriota de pedra picada. Una abraçada allà on siguis, Jaume!
