Opinió
Eduard Pujol i Bonell
opinió

Pere Macias, el Houdini de Rodalies

Els uns en diuen fer tele amb vocació de servei, altres senzillament en diuen fer tele. Dissabte passat a #elFAXde8tv es va parlar de trens i de la Renfe amb Pere Macias, que és el coordinador del Pla de Rodalies.

La pregunta era clara: Rodalies té solució? I Macias, exconseller de Territori i en el seu moment diputat de CiU a Madrid, va estar molt bé. Si es tractava de defensar Renfe, l’exalcalde d’Olot va estar brillant. De fet, va intentar fer desaparèixer la realitat, com si la negligència secular d'aquest triangle de les Bermudes que formen Renfe, Adif i el Ministerio, es pogués amagar sota la catifa, amb un discurs asserenat i amable. Ho va provar, però no se’n va sortir.

A banda de Macias, s'hi van escoltar els alcaldes de Puigcerdà, de Vilafranca del Penedès, de Manresa i l’alcaldessa de Tortosa. Quatre testimonis diàfans, contundents, de queixa civilitzada, però que n'estan fins al capdamunt.

El programa va certificar el que ja m’imaginava: l'embolic de Rodalies és tan gros que no n'hi ha prou amb jocs de mans. És evident: ni Houdini no se’n sortiria

Només un parell de detalls. L'alcalde de Manresa, Marc Aloy, va explicar que avui la gent de la Catalunya central triga el mateix que fa un segle per arribar a Barcelona amb tren. Pràcticament, una hora i mitja, que és com anar a Zaragoza Delicias amb l'AVE. De Tortosa a Tarragona, pel que va dir l'alcaldessa Roigé, també es necessita més d'una hora de viatge, i si volen arribar a Barcelona, dues i mitjà, una xifra de ciència-ficció, "més que quan estudiava la carrera, als anys noranta”, puntualitzà. 

El programa va certificar el que ja m’imaginava: l'embolic de Rodalies és tan gros que no n'hi ha prou amb jocs de mans. És evident: ni Houdini no se’n sortiria. Avui ja no n’hi ha prou amb una triangulació de raons, de circumstàncies i d'imponderables que fa anys potser sí que haurien apaivagat l’emprenyada general, però avui, no. A Renfe&Cia els toca acceptar l'obsolescència i el punt on som, i han d’evitar la temptació de voler convertir el malson de cada dia en un "donde está la bolita" infinit i esgotador perquè l’usuari està tip de la presa de pèl. Quan no és la legislació de seguretat són els porcs senglars travessant la via (textual, no és un recurs creatiu per fer-ho gros) o la catenària, que no és de l’operador perquè és d’Adif.

Dissabte em va tocar preguntar. Preguntar posant-me a la pell de l'usuari que a les vuit del matí espera un tren a l'andana de qualsevol estació i el tren, ai las, arriba tard, s'atura o no arriba. Macias és gat vell. Vaig procurar de no distreure'm ni quedar colgat enmig d'unes explicacions llarguíssimes, tan carregades de detalls com desviades de la pregunta formulada. Vaig intentar repreguntar quan el tedi de l'explicació feia perdre el fil. I el cert és que no tinc clar que me'n sortís. Per què ho dic? Doncs perquè en Macias és enginyer, està preparat, es mou bé, té la formació i el coneixement adequat, cosa que no passa sempre.

Aquesta vegada sí, Renfe, o Adif, o el Ministerio, o tots tres a la vegada, han triat bé. L'han clavat atorgant a Pere Macias la responsabilitat de parlar de Rodalies. Tinc claríssim que és el millor portaveu que han tingut mai perquè és un portaveu que gestiona bé la càrrega política que assumeix. Coses de la vida, abans de defensar Renfe, Macias havia carregat contra Renfe. És a dir, el coordinador del Pla de Rodalies coneix bé el relat de la queixa, ha estat en l'altra banda del debat i de les raons, i això el converteix en un central de la vella escola, contundent, gairebé de l'Argentina de Bilardo. Macias practica el "no passaran" quan, amb més raó que un sant, algú gosa criticar Rodalies. Durant anys Macias lluïa la samarreta convergent, era qui posava veu a la queixa, qui representava el "català emprenyat" —que Enric Juliana va batejar a La Vanguardia. Ara l’exconseller ha fet un triple salt mortal i ja no fa de davanter, ara és defensa. Dissabte Macias va estar bé perquè va acceptar el repte de parlar —això, per a Rodalies, ja és una novetat— i perquè sap jugar amb el que vol dir, el que pot dir i el que li cal dir. Quan parla, al davant no hi té usuaris saturats d'excuses, sovint perplexos i estressats per una nova avaria. La seva feina és diferent, va més enllà, no és puntual. Consisteix a convèncer-nos —a tots— que Rodalies té solució.

En Macias és un garrotxí —comarca que va perdre el tren fa dècades— que coneix poc Alcazar de Sanjuan i molt el país. En aquest sentit, el salt és estratosfèric

Insisteixo, la conversa a #ElFAXde8TV va ser interessant sobretot perquè Rodalies, manin els uns o manin els altres a Madrid, mai havia tingut una veu potent per explicar-se. La feina a premsa de l’incombustible Antonio Carmona és de mèrit, però és una altra cosa: se centra en el pim-pam-pum de cada dia. Ara parlem de construir un relat creïble a mitjà termini.

En Macias és un garrotxí —comarca que va perdre el tren fa dècades— que coneix poc Alcazar de Sanjuan i molt el país. En aquest sentit, el salt és estratosfèric. Ara bé, a la intervenció televisiva de Macias li van fallar dues coses. Una, que la realitat l'acompanyés, que no és poca cosa. Per a lluir, Macias necessitaria que Rodalies no fos com és, una teranyina inacabable d'avaries. I dos, l'empatia. El punt de partida de qui no té raó no pot ser obviar el desastre actual com si els ciutadans visquéssim enganyats. El punt d'arrencada no pot ser la negació de la realitat perquè, quan la negues, els usuaris se senten estafats i defraudats. Tant és així que, tot i saber que durant anys i panys Madrid ha incomplert tots els plans d'inversió, es fa increïble escoltar Macias insistint —com si aquesta fos la clau— que, a banda d'Adif, de Renfe i del Ministerio de torn, la Generalitat també té responsabilitat en el desori actual. Macias ho diu sense fer cap ganyota estranya, cosa que, la veritat, és sorprenent.

Formalment, és cert, la Generalitat forma part del pla de Rodalies, però obviar l'històric, la pel·lícula dels últims trenta anys, maquillar el desinterès de l'Estat, el passotisme i menyspreu que ens ha portat a una situació de col·lapse incomprensible, sembla una broma de mal gust.

Dit això, Macias pot passar a la història, si el deixen, si li donen temps i calés, per repetir l’èxit de Mercè Sala abans dels jocs del 92, que va ser capaç de rentar la cara al servei de Rodalies. Però Macias necessita més veritats que raons. Més empatia que negacions. Més la biga en l'ull propi que la palla en les línies de Ferrocarrils, perquè a Catalunya no hi ha ningú cabal que no canviaria el funcionament de Renfe pel dels ferrocarrils de la Generalitat. Ningú.

En definitiva, Pere Macias és solvent i té experiència en la gestió. Però si vol explicar un futur diferent del que tenim, primer s'ha d'amarar d'empatia i ha de demanar perdó. Sí, un perdó sincer als usuaris en nom d’aquesta santíssima trinitat que formen Renfe&Cia.

Voler amagar el gran nyap de Rodalies a base de verb i d'ofici té un perill. Un perill tan gran com que la realitat et desmenteixi. No han passat ni cinc nits de la conversa a #ElFAXde8TV, que el país s'ha aixecat amb l'ensurt de saber que dos trens de Rodalies han topat a l'estació de Montcada i Reixac.

En definitiva, Pere Macias és solvent i té experiència en la gestió. Però si vol explicar un futur diferent del que tenim, primer s'ha d'amarar d'empatia i ha de demanar perdó. Sí, un perdó sincer als usuaris en nom d’aquesta santíssima trinitat que formen Renfe&Cia.

Escoltar Salvador Illa, un home prudent i mesurat, enviant pilotes fora, dient que no és l'hora de retrets sinó d'anar tots a l'una, o de la ministra Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà, dient que aquest tipus de xocs són inevitables, és una presa de pèl. No cal defensar el Gobierno ni els socialistes les vint-i-quatre hores del dia. Ja se saben defensar sols, carai. A vegades, si ets català, només cal defensar Catalunya i els catalans. És d’una simplicitat i d’un sentit comú que m’estranya que Illa no practiqui. La credibilitat del discurs polític també és això. Renfe i Adif no són un equip de futbol. Renfe no és el Madrid i els FGC el Barça. No, això no és futbol, no va de samarretes ni d’escuts. Tampoc de fer la independència. Va d’anar a la feina i de tornar a casa a l’hora i sense sorpreses.   

Potser sí que hi haurà un dia que es puguin justificar una per una les raons d'un accident, però avui, no. El dia que Rodalies vagi bé, escoltarem matisos i detalls sobre una incidència. Mentrestant, i per molt que Renfe hagi encertat el càsting de qui dona la cara, la realitat és tossuda. Rodalies no va bé. No va bé i punt. Tan dur i tan senzill a la vegada. O s'hi posen seriosament o el dia que hi hagi morts, no hi haurà ni paraules, ni verbs, ni arguments, ni tons pedagògics i amables que valguin per a explicar-ho.

“Houdini no era un mago, era un escapista”, deia un nano a la pel·lícula Kamtxatka. En la república dels usuaris de Renfe, ja no n’hi ha prou amb l’art de fer desaparèixer la realitat. Cal perdó, veritat i fets.

Categoria: Opinió