Trias, Rosell, Collboni, Barcelona
En el mateix dia, Trias confirma que ja té a punt el seu “sí”, Sandro Rosell confirma que no dona la talla. És realment sorprenent la capacitat que té Rosell d’espatllar la seva reputació cada vegada que s’acosta a un micro. Crec que no té a veure tant amb ell com amb l’estil de persones que l’envolten: perfils de gent buida, sense idees, sense ànima, insípids “gestors” del dia a dia o simples habitants de la bombolla de l’Upper. El mes de juny ja va sortir prou escaldat de la seva entrevista amb Laura Rosel, on va venir a dir que per ser alcalde no cal tenir gaire ideologia sinó només muntar un equip d’”experts” en diverses disciplines. Com si fos una empresa, o encara pitjor, com si fos una fàbrica. També aleshores va demanar en públic permís a la mama per presentar-se, i el resultat d’aquest peculiar globus sonda va ser perdre’s en les profunditats abissals sense que rebés cap missatge de retorn. Excepte un: que el globus, en efecte, encara podia enfonsar-se més avall.
És realment sorprenent la capacitat que té Rosell d’espatllar la seva reputació cada vegada que s’acosta a un micro
Ara Rosell hi ha tornat, en el mateix dia que Trias deixa clar que ho té força decidit: ara Sandro diu que a Qatar les dones no ho passen tan malament i que li fa mandra llevar-se d’hora, que no es quedarà a l’Ajuntament si perd i, de nou, que la mama no les té totes. A la nit, Trias desvela les seves esperades intencions. No és que Rosell hagi estat mai cap adversari directe o d’envergadura per a Trias, però el capítol viscut aquest dilluns il·lustra molt sobre què s’espera d’una alternativa a la candidatura de Colau: o bé un Manuel Valls en versió catalana, animada per “gente bien” que no se sent còmoda amb què els ciutadans puguin decidir coses, o bé algú capaç de passejar-se per tot arreu perquè comparteix alguna idea, i algun sentiment, amb la ciutadania.
Sandro diu que a Qatar les dones no ho passen tan malament i que li fa mandra llevar-se d’hora i que no es quedarà a l’Ajuntament si perd
I el tercer de la setmana ha estat Collboni, que en un míting amb Pedro Sánchez venia a parlar-nos de tot allò que vol fer, però que no li ha donat la gana de fer durant aquests quatre anys governant el consistori. Primer Tinent d’Alcaldia, res menys. I, damunt seu, el lema “La Barcelona del sí”. Em pregunto si aquest “sí” inclou el dret a la ciutadania a votar el seu futur col·lectiu: és un “sí”, la resposta del PSC? Podem votar? O bé, com en el cas del tramvia de la Diagonal, es decidiran les coses sense cap aval electoral ni refrendari? Quin “sí”? “Sí” a què? Fins ara el PSC només ha tingut un “sí” a Ada Colau, com ella mateixa va tenir el “sí” de Manuel Valls. I ja som massa gent els qui volem dir “sí” a tota una altra cosa.
