PP i PSOE, de teves a meves

Pere Calders era màgic. Discret i a la vegada immens, Calders va escriure el 'De teves a meves', un conte deliciós. Irònic i fantasiós creava històries palpitants i suggestives. Va tastar l'agror de l'exili i, com si fos una malifeta impossible, jugava amb mons d'aparença irreconciliable. Presentava històries inversemblants de tan normals que eren. Relatava una quotidianitat radical i es divertia narrant situacions absurdes, insòlites, estranyes. Al capdavall, era un calderià convençut.

La política és com la vida, està feta de girs impossibles, és filla d'un novel·lista emprenyat. Ahir al matí vaig posar la Cadena SER. Ho faig poc, la veritat, però dimecres vaig escoltar els últims minuts de la semifinal França 2- Marroc 0 i és per això que al matí, en engegar el cotxe, vaig topar amb un monument a la paradoxa. Un opinador, disfressat amb una veu seriosa, pròpia d'un moment greu, malparlava del Partit Popular, de maniobres fastigoses al voltant del Tribunal Constitucional. Aquesta mateixa veu alertava de la voluntat malaltissa de carregar-se, per part de la dreta, la separació de poders i, en definitiva, la democràcia espanyola.

La política és com la vida, està feta de girs impossibles, és filla d'un novel·lista emprenyat

Pura realitat. A diferència de Calders, aquesta no era una història ni irònica ni fantasiosa. Veu greu per a un moment greu i per a una paradoxa XXL. La intervenció, llarga, ha acabat amb un inapel·lable: "al Congrés s'ha de poder parlar de tot". Oh, santes paradoxes! Ai "de teves a meves", que deia en Calders. Clar que sí, només faltaria, en un parlament s'ha de poder parlar de tot. On és la notícia? L'arrel de la institució delata la seva funció: al parlament s'hi parla.

En els mesos del procés, i veient la tebiesa d'algunes posicions teòricament progressistes, al faristol del parlament hi va triomfar una cita. Sortia cada dos per tres, sempre hi havia algú parlant de Martin Niemöller, el luterà alemany que va passar de veure amb bons ulls el nazisme a combatre'l convençudament.

"Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar".

El silenci en lloc de la veritat, creure que mirant cap a una altra banda hi pots guanyar alguna cosa -quatre duros, pura xavalla-. En aquests moments d'histèria entre els garants de la democràcia espanyola, aquesta és una imatge útil, pedagògica. Els mateixos que aprovant el 155 van regalar el Teletac cap al Congrés a VOX i als seus cors, avui apel·len a drets i valors per a la supervivència del sistema.

Però ai las, quan la memòria té les passes curtes, quan el Tribunal Constitucional grapejava, ordenava silencis, prohibia debats i lligava de mans i peus tot un parlament -adulterant els debats del Parlament de Catalunya-, els que ara ploren, n'eren còmplices.

Els mateixos que aprovant el 155 van regalar el Teletac cap al Congrés a VOX i als seus cors, avui apel·len a drets i valors per a la supervivència del sistema

Aleshores trobaven raonable la potineria de les altes instàncies de la justícia espanyola. Parlaven d'intervenció "raonable i imprescindible", en aquells mesos de tensió institucional. Avui, però, aquella necessària acció legal contra l'independentisme se'ls gira en contra.

És clar que les maniobres del PP i el joc del Constitucional són una gran broma! Clar que sí. Però si jugues amb foc, al final et cremes. Als addictes de la mala política no els pots donar ales. Tampoc els pots legitimar perquè un dia, senzillament, no els podràs aturar.

Ai de teves a meves! Als Parlaments, sense excepció, s'hi ha de poder parlar de tot, només faltaria. Les majories es conformen a les urnes, és pura aritmètica. Alterar aquestes majories implorant una causa major, com la sagrada unitat d'Espanya, és una bogeria, però sobretot, és una manera de fer trampa.

Als addictes de la mala política no els pots donar ales. Tampoc els pots legitimar perquè un dia, senzillament, no els podràs aturar

El problema és que no hi ha trampes bones i d'altres de semi. La democràcia no és una ampolla de cava, que va del semi al brut nature. En democràcia, fer trampa és fer trampa. Avui Calders sucaria pa amb personatges que ara alerten, espantadissos, que estem davant la situació més delicada d'ençà del 23-f. Parlen de cop d'estat, s'expressen amb veu solemne i quan va ser l'hora de Catalunya, van empènyer l''a por ellos' amb la mateixa convicció que ho feia la dreta de caserna i toros, de "Soberano es cosa de hombres" i Espanya, "tierra de Soberano".

Ai de teves a meves! Fer política de vol baix et porta a la derrota. Sempre. Els Comuns no van ser valents a l'hora de mullar-se per Catalunya i un dia Pablo Iglesias va haver de plegar perquè li van fer totes les trampes del món. Moltes més, totes. I ara els socialistes -que van votar el 155- s'exclamen irats davant la insòlita actitud del Constitucional.

El final d'aquesta història no és un conte escrit per Calders. Què més voldríem! Ni ironia ni fantasia. Malfieu-vos de qui a les vuit del matí demana "salvar la democràcia" i a dos quarts de nou parla de "huidos de la justicia", referint-se al president Puigdemont.

És veritat, la dreta desacomplexada és un perill. Avui campa lliure i avança convençuda que no hi ha res que no pagui la pena per salvar Espanya. A vegades l'amenaça són els catalans, però a vegades, quan es crea aquest marc mental, són els “rojos y separatistas”, sobretot com ara, que estan despistats i sorpresos.

La dreta desacomplexada és un perill. Avui campa lliure i avança convençuda que no hi ha res que no pagui la pena per salvar Espanya

I el PSOE?, un cor de veus desafinades amb una partitura escrita pels Guerra, Garcia Page o Lambán de torn, personatges poc donats al relat curt, al conte i la ironia de Calders. Són els hereus de la Loapa, del 155. Són els altres parents de la fatxenderia que clama que “a l'enemic, ni aigua", just la cançó que ara es gira en contra del govern de Sánchez. Ai de teves a meves!