Sandro Rosell, el nou Manuel Valls?

Xavier Trias, el protagonista de la setmana amb el seu esperat anunci d'optar novament a l'alcaldia de Barcelona. Amagarà les sigles de Junts i tindrà llibertat per fer els pactes postelectorals que el sector de Laura Borràs no faria mai. Buscarà la confrontació amb Ada Colau erigint-se en el candidat anti-ella. El seu debut comunicatiu ha estat bo i promet no mossegar-se la llengua. Ja ha dit que no vol a segons quins candidats que li voldrien col·locar a la llista. Té una aparença més arreglada que Ernest Maragall, però tampoc no pot dissimular el pas dels anys. Si Junts no aprova el pressupost de la Generalitat, haver aprovat el de Barcelona no li permetrà oferir la imatge de centralitat que ell desitjaria ara que ERC s'ho menja tot al Govern de Catalunya, influeix tant a Madrid i no ha perdut pistonada a Barcelona ciutat.

La seva pedra a la sabata pot tenir un nom, Sandro Rosell, si acaba fent el pas. Rosell, que ha dilapidat comunicativament aquesta passada setmana la seva absolució del cas Neymar anant a dir a Gemma Nierga que ell no es lleva abans de les 8 del matí des del seu pas per la injusta presó, té ganes de samba i diposa dels recursos suficients per donar-se el gust d'una campanya electoral on capitalitzaria un vot anti-partits. Sandro serà el nou Manuel Valls? Pot decantar una alcaldia encara que tothom digui que farà alcalde al més votat i que caldrà fer pactes entre els tres o quatre grans partits? Un outsider ric, víctima de la justícia espanyola, dany col·lateral del procés, que diu el que li surt d'allà mateix i aporta imatge més jovenívola que Trias i Maragall tindria el seu què.

Sandro Rosell té ganes de samba i diposa dels recursos suficients per donar-se el gust d'una campanya electoral on capitalitzaria un vot anti-partits

L'altra pedra a la sabata de Trias podria ser el PDeCAT, si finalment no van plegats. Els hereus de Convergència conserven els drets electorals i els volen exercir amb una plataforma amb més actors o partits. L'exalcalde sap on són i quina fórmula proposa el PDeCAT, amb qui mantenen converses obertes. Ernest Maragall i, sobretot, Jaume Collboni deuen creuar els dits perquè els exconvergents es presentin en solitari, al marge de Junts. Tot anirà del canto d'un duro. La pedra a la sabata de Maragall i Collboni és Trias, i si a aquest vell polític reaparegut li esgarrapen vots Rosell i qui presentén el PDeCAT la pedra seria més petita. Qui guanya sí o sí, en aquest joc d'equilibris i vasos comunicants, és Ada Colau. Un Trias fort la fa forta en campanya. Una fragmentació de les alternatives a ella, també la fa forta. I encara que la marca PSC estigui en bona forma, un Collboni no és prou amenaça per a una alcaldessa que sempre es creix en l'adversitat i que té una parròquia molt cohesionada.

Els hereus de Convergència conserven els drets electorals i els volen exercir amb una plataforma amb més actors. Trias sap quina fórmula vol el PDeCAT, amb qui té converses

Trias anunciant el seu retorn dilluns amb entrevistes a per tot. Rosell, auto-eclipsant-se l'absolució del cas Neymar. Maragall, a l'ombra d'una ERC que ha marcat l'agenda política de la setmana a Madrid i Barcelona, i amb una aparició amb Laura Rosel que projecta perfil d'alcalde amb projecte sòlid i un discurs potent. Collboni, intentant treure el cap enmig d'un soroll eixordidor per al seu electorat amb la sedició, la malversació i la renovació del Tribunal Constitucional, per una banda, i amb l'estira-i-arronsa pressupostari a Catalunya, per l'altra. I Colau? Colau, tornada de Kíiv, va a la seva mentre els comuns es fan la fotografia del pacte i l'estabilitat pressupostària amb el president Pere Aragonès. La batalla de Barcelona s'obre camí.