El conflicte espanyol

L’Estat espanyol va neutralitzar (de moment) el procés d’autodeterminació de Catalunya, però ho va fer fent trampes. Això ho sap tothom, fins i tot els més furibunds defensors de la unitat en destí en l’universal, que fan orgullosa ostentació dels abusos d’autoritat que van haver de fer servir. El problema de fer trampes contra l’enemic és que, si ets una democràcia (“plena”, com els agrada adjectivar), aquestes trampes et reboten tard o d’hora i ara ens trobem, amb la crisi de la renovació dels càrrecs judicials, que Espanya no té sortida. Com va succeir amb Catalunya, Espanya no troba la manera de sortir-se amb la seva si no és fent trampes: trampes siguin per part del PP o per part del PSOE, però trampes, al cap i a la fi, per saber qui acaba manant-ho tot. Si això no és l’enèsima constatació que el pacte del 78 està esmicolat, més enllà de l’esquerda catalana, ja no sé què més hauria de caldre. Bé, sí, és clar: que el rei o l’exèrcit també hi diguessin la seva. Bé que ho van fer, tots dos, l’any 78.

On ens trobem ara és que ara aquest arbitratge de “lawfare” ja no només perjudica els catalans, sinó que impedeix cap reforma important d’Espanya

Espanya necessita actualitzar el seu pacte constitucional, ja no amb Catalunya, sinó amb ella mateixa. No és creïble que Espanya hagi patit dos intents de “cop d’estat” en només cinc anys, encara que siguin no violents o maneres de “rebentar el sistema des de dins”: i si és cert que això ha passat, algú s’hauria de plantejar si el problema no és la Constitució mateixa i els anys que fa que guarda les aparences amb bòtox i silicona. Potser és aquesta la veritable darrera ocasió per comprovar si Espanya es vol reformar o no, i si vol fer-ho a les bones. El PSOE va empènyer tant o més que el PP per a reprimir les ànsies d’autodeterminació de Catalunya, i encara ara enarbora la bandera del 155 com a “solució” al “problema” més enllà de la guerra judicial. I, mentrestant, el sistema se’ls va esmicolant sense adonar-se que el “problema” que demana “solució” són ells mateixos. I un sistema que s’han carregat solets.

Espanya necessita actualitzar el seu pacte constitucional, ja no amb Catalunya, sinó amb ella mateixa. No és creïble que Espanya hagi patit dos intents de “cop d’estat” en només cinc anys

L’àrbitre és parcial i vol marcar gols, sí, però no ens enganyem: ja ho era, de parcial, el TC que va tombar l’Estatut en temps de Zapatero. Amb majoria “progressista”. On ens trobem ara és que aquest arbitratge de “lawfare” ja no només perjudica els catalans, sinó que impedeix cap reforma important d’Espanya. Però compte: què succeeix quan un àrbitre es comporta de manera abusiva repetidament, en un partit de futbol? Que el públic acaba envaint i prenent el camp. O el públic o la Guàrdia Civil, és clar. Vet aquí on es trobava Catalunya el 2017, i on es troba Espanya ara. Als ulls de tot Europa, afortunadament.