Anatomia de les mentides

“Els professors poden passar consoladors, joguines anals i lubricants”, deia en una conferència la congressista nord-americana Marjorie Taylor Greene, una de les polítiques més tòxiques dels Estats Units. Taylor Greene, defensora del moviment ultra QAnon, es queixava de les polítiques d’educació sexual. Els seus arguments, els mateixos que en les darreres eleccions feia servir Jair Bolsonaro: els mestres volen que els nostres fills siguin gais. Fal·làcies contra tot allò que soni mínimament liberal. 

La desinformació no és un fenomen nou. La velocitat de contagi de les mentides, sí; afavoridades per l’entramat mediàtic al voltant seu

A Espanya és habitual que en algunes tertúlies ultres es qüestioni el gènere de la dona del president del govern Pedro Sánchez. Les xarxes socials esclaten i els trolls comencen a difondre aquestes i altres mentides que en un primer terme han llançat tertulians. Els mateixos tipus de discursos amb fake news, ja sigui als Estats Units, Hongria, Brasil o Madrid. Les mateixes merdes, els mateixos patrons. 

1. La clau són les emocions. Ens entestem a parlar d’educació o racionalitat quan volem combatre les fake news. No, les mentides ens reconforten i són un gran instrument de reafirmació emocional de les nostres creences. La crida a l’acció dels teus seguidors implica interpel·lar-los a través dels sentiments. L’odi, la por, la indignació, el dubte…
2. Temes clau. Des de la pandèmia de la covid hem vist com la desinformació basada en les vacunes, el confinament, l’origen del virus, les mesures governamentals i els interessos econòmics han estat temes recurrents. La salut s’uneix a qüestions com el sexe, la diversitat sexual, la violència contra els infants i altres àmbits que esdevenen tabús, però que són connectors per generar aquests sentiments que enumeraven. 
3. Cambres d’eco. Cada cop és més habitual que als algoritmes de les xarxes socials que segmenten la nostra visió del món s’afegeixin entorns mediàtics creats com a alternativa als mitjans de comunicació tradicionals. Les idees ultres arriben a través de mitjans alternatius, noves xarxes socials, fòrums o apps de missatgeria com Whatsapp o canals com Telegram. Als Estats Units, guanyen pes plataformes com BitChute, Gab, Gettr, Parler, Rumble, Telegram o Truth Social per consumir informació esbiaixada. 
4. Pol·linització. La desinformació no és un fenomen nou. La velocitat de contagi de les mentides, sí; afavorides per l’entramat mediàtic al voltant seu. Sovint ens arriben a través del telèfon mòbil, informacions, mems o notícies de les quals desconeixem l’origen. Transportem els granets de pol·len als nostres telèfons i els distribuïm entre els nostres contactes amb un mínim filtratge i contrast. Podem signar perquè no sacrifiquin un gos que ha mossegat un lladre sense saber si el gos existeix o si allò és una mentida camuflada pel partit de la Reconquista. 
5. Llenguatge propi. Es distribueixen les mentides en formats de consum ràpid: vídeos, captures de pantalla, fotografies o muntatges audiovisuals. Darrere hi ha una veritable indústria de la creació de continguts.
6. Economia de l’odi. La maquinària de la desinformació és una forma més d’obtenir atenció mediàtica i guanys econòmics. No és només que hi hagi empreses que ofereixin serveis per generar tots aquests continguts. Conferències; marxandatge; programes de televisió, ràdio o plataformes digitals; campanyes polítiques; anuncis i llibres. Un llarg etcètera de beneficis econòmics gràcies a la conspiració.

Identifiquem uns patrons comuns en les fake news d’arreu del món. Conèixer aquests patrons poden servir per combatre-les

Identificar com es gestionen les mentides, com i per què sorgeixen és fonamental per comprendre que la idiotesa humana pot ser profunda i ens pot deixar grans moments per a la Història, com quan Taylor Greene denunciava la “policia gaspatxo” que patrullava pel Capitoli. La congressista confonia la popular sopa freda amb la Gestapo…