La dreta espanyola i la justícia

El conflicte institucional entre el Tribunal Constitucional (TC) i les Corts Generals arran de l’estimació preventiva per part del primer d’unes mesures cautelars en un recurs d’empara que feien inviable la tramitació d’unes esmenes per reformar la Llei orgànica del Poder Judicial i la mateixa Llei del Tribunal Constitucional, parteix formalment d’una suposada violació del dret fonamental dels diputats a exercir la seva funció representativa en condicions, en aquest cas, a què en un procediment legislatiu per a reformar el Codi Penal no s’hi incloguin per la via d’esmenes altres qüestions alienes. És el que denominem tècnicament com el dogma de l’homogeneïtat de les lleis, que en ocasions ha portat al TC a anul·lar lleis per qüestions de procediment, i que hauria d’haver dut al PSOE i UP a ser més curosos, tot i que avui en dia les lleis òmnibus, d’acompanyament i d’altres són prou heterogènies. El TC té dit en múltiples ocasions que la seva feina no és vetllar per la bona tècnica legislativa.

El fanatisme de la dreta judicial i la tossuderia del PP que no vol perdre el control del TC ni del CGP els ha portat bloquejar-ho tot

Però no ens enganyem, aquest conflicte és la cirereta del pastís: El problema és que la dreta política, judicial i mediàtica a Espanya no ha acceptat mai l’alternança política quan perd les eleccions, i no només deslegitima els successius governs que no són del seu mateix color, sinó que bloqueja la renovació dels òrgans constitucionals quan el Parlament els ha de renovar d’acord amb les noves majories. Això va començar a produir-se amb tota intensitat després dels governs d’Aznar i va tenir moments àlgids durant l’etapa Zapatero coincidint amb el debat sobre l’Estatut. Ara l’excusa és que el PP i els seus aliats volen una reforma de l’òrgan de govern del Poder Judicial perquè siguin els jutges els qui designin els seus membres, aprofitant-se, és clar, de l’hegemonia asfixiant de la dreta dins la judicatura. Per això, tot i que els estàndards europeus van per una altra banda, el cert és que Espanya encara no és Hongria i és millor que els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) els esculli el Parlament per àmplia majoria, doncs, amb totes les seves imperfeccions, és l’únic òrgan que gaudeix de legitimitat democràtica directa.

A partir del bloqueig en la renovació del CGPJ ha vingut el bloqueig en la renovació del TC, doncs, al seu torn, l’òrgan de govern dels jutges escull dos magistrats de l’alt tribunal. I al mateix temps que el CGPJ li toca al Govern designar-ne dos més. Tradicionalment, hi havia hagut un pacte de no concurrència: cadascun dels dos grans partits a nivell d’Estat n’escollia un dins del CGPJ, i el Govern els dos que volia discrecionalment. Ara, el fanatisme de la dreta judicial i la tossuderia del PP que no vol perdre el control del TC ni del CGP els ha portat bloquejar-ho tot, vetant el candidat progressista del CGPJ i de retruc fent inviable el nomenament dels dos del Govern. I és en aquest context tan enrarit que ha sorgit el conflicte institucional entre el TC i les Corts Generals, i no al revés, doncs les esmenes considerades espúries per la majoria del TC tenien per objecte, bé que d’una manera matussera, solucionar el problema amb dues reformes legals.

Ara l’excusa és que el PP i els seus aliats volen una reforma de l’òrgan de govern del Poder Judicial perquè siguin els jutges els qui designin els seus membres

No obstant això, aquest conflicte institucional, indiscutiblement greu, a penes emmascara un problema encara més profund i estructural: el paper del TC i la juridificació de la vida política els darrers anys per la via de maximitzar el seu control. Això és important, ja que en el marc d’un Estat de Dret, la relació funcional entre el Parlament i la justícia constitucional, si parlem d’un sistema com el que hi ha a l’Europa continental des dels anys 1920, que parteix d’un dol òrgan concentrat com el TC, parteix de l'axioma que cap òrgan queda fora del control jurisdiccional. Dit amb altres paraules, tot i la inviolabilitat i l’autonomia del Parlament, aquest no és un ens irrestricte, que pugui pel que vulgui.

Ara bé, això és una cosa i una altra que, en els darrers temps, coincidint amb l’intricat procés sobiranista a Catalunya, hi ha una creixent exacerbació del control constitucional de l'activitat parlamentària, per limitar la llibertat d’acció del Parlament; però també, amb vista a aprofitar la singular posició que ocupa el TC dins del complex sistema de divisió de poders, doncs les seves decisions incideixen en la direcció política de l'Estat, per atribuir-li més jurisdicció, com si d’un jutjat ordinari es tractés, amb el pretext del contumaç incompliment d'algunes de les seves resolucions.

Aquest conflicte institucional, indiscutiblement greu, a penes emmascara un problema encara més profund i estructural: el paper del TC i la juridificació de la vida política els darrers anys

A parer meu, el control constitucional sobre l'activitat del Parlament no s'ha de guiar per la voluntat del TC d’ingerir en la vida política, a risc de propiciar un activisme judicial tan indesitjable com perjudicial per al seu prestigi i el bon funcionament del sistema democràtic. Tant és així que ara, el que ha decidit el TC durant el procés català, per la via de delimitar un perímetre de sentències ad casum, que han afectat l'esfera del dret de participació política dels diputats catalans, tot i que la Constitució empara el dret a promoure i defensar qualsevol idea política, ara s’ha girat en contra d’alguns dels seus promotors. Dit amb altres paraules, la medicina aplicada a Catalunya tots aquests anys ara l’estan tastant amb tota l’amargor alguns els sectors de l’esquerra espanyola que s’havien mostrat tan complaents.