“Concòrdia” o segrest?

La concòrdia té nom d’avió francès, de plaça a les Corts, d’ateneu popular i de pensioneta vora una estació de tren al Maresme. La concòrdia és molt diferent si es planteja per una banda o per l’altra, de la mateixa manera que “respectar la democràcia” és exactament el mateix que defensen els independentistes i els unionistes i al mateix temps és tot el contrari. La concòrdia té la forma de qui l’esmenta. “Tots els projectes catalans de concòrdia amb Espanya han fracassat”, diu Borja de Riquer quan parla de la seva última (i impecable) biografia de Cambó, i cal tenir present que el polític va escriure “Per la Concòrdia” entre dues dictadures. La concòrdia està molt bé, però vostè qui és. La concòrdia perfecte, però vostè d’on és. La concòrdia és com el federalisme, una icària tan perfecta com la quadratura d’un cercle. Quan molts, el que voldríem, és la circularitat del quadrat.

Ens imposaran una votació que no hem demanat, un Estatut que ja no volem i una fórmula que no ha encapçalat cap manifestació. I, per últim, la concòrdia és un xantatge

Ara han decidit que concòrdia, i punt. Tant se val si el 80% de la ciutadania catalana creu que la solució més civilitzada és votar l’extrem controvertit, han decidit que això no es pot votar i que la concòrdia passa per votar una altra cosa. Un nou “acord” autonòmic, perquè l’alternativa no la consideren un bon “acord” i els posa violents: una amenaça en tota regla, vaja. Obliden que la votació de l’Estatut no va arribar ni al 50% del cens. Per això la “concòrdia” que es vol imposar s’assembla al nou nom de l’aeroport del Prat, concordial i autonomista, però en cap cas consultat a ningú. 

Tant se val si el 80% de la ciutadania catalana creu que la solució més civilitzada és votar l’extrem controvertit, han decidit que això no es pot votar i que la concòrdia passa per votar una altra cosa

La concòrdia té forma de “trágala”, de despotisme il·lustrat, de tractament mèdic contra qui no està malalt. La concòrdia és l’ibuprofèn d’Iceta, el desinflamador de suflés, l’home que veu que tothom excepte ell està boig o condueix contra direcció. El menú concordial que se’ns prepara són una amanida verda quan hem demanat macarrons, és el “millor amic” que en realitat voldria fer un petó a la noia, és l’aigua al vi o la recepta de camamilla per a una víctima que es dessagna. Ens imposaran una votació que no hem demanat, un Estatut que ja no volem i una fórmula que no ha encapçalat cap manifestació. I, per últim, la concòrdia és un xantatge: si no feu això, no hi haurà cap concòrdia possible. Tot plegat perquè no els dona la gana que els catalans, els d’una banda i els de l’altra, decidim si volem marxar d’Espanya o no. Que seria l’única cosa que, fins i tot amb una proposta d’Estatut, podria assemblar-se a una lliure concòrdia: poder localitzar ben clarament, com a mínim, la porta de sortida.