Junts i el diàleg

Quan PSOE i ERC ballen el seu ball, és lògic que Junts es pregunti si li ha tocat l’escombra. Quin és el seu paper: fiscalitzar aquest “diàleg”, essent-ne espectador crític, o bé denunciar-lo des del principi i negar la major? El PSOE intenta donar senyals de voluntat reformista, amb aquell estil Zapatero del famós “apoyaré”, però una cosa és donar senyals i una altra cosa és circumscriure el conflicte a reformes penals (i riure’s dels “acords de claredat” del president Aragonès). És com la nova magistrada del TC, María Luisa Segoviano, que es mostra oberta a parlar de tot, però ja avisa que difícilment les conclusions variaran. Em sembla que no ens fan falta gaire més espòilers.

Davant d’aquest panorama, que no és en absolut la de la mort del procés (només un mal metge confon un mort amb un anestesiat), Junts corre el risc de semblar un barrufet rondinaire si es limita a formular objeccions sense oferir propostes alternatives. Malgrat que, en efecte, conserva un dels asos més ben guardats d’aquesta llarga partida de pòquer (les sentències europees i el factor Puigdemont), hom diria que Junts ha decidit deixar fer. Com ja va succeir amb l’Estatut impulsat pel tripartit, no és mala decisió la d’esperar el moment en què la farsa es destapi del tot (no oblidem que el TC era aleshores de majoria “progressista”). Diria que és l’aposta més intel·ligent, però això obliga a definir el “mentrestant” i això no és fàcil per a cap partit a l’oposició.

Ara per ara tenim un “mentrestant, les municipals”. D’acord, però el calendari i l’agenda del conflicte nacional continua en mans del ball PSOE-ERC.

Un bon exercici seria el de preguntar-se el següent: tant en el cas que hi hagués ganes veritables de Pedro Sánchez de facilitar una sortida per al conflicte català, com en el cas que no n’hi hagués, el paper intel·ligent és el de creure-hi o no? Se li dona el benefici del dubte? No puc deixar d’esmentar aquí una cita de Hemingway que a mi personalment m’ha servit moltíssim: “la millor manera de saber si pots confiar en algú, és confiant-hi”.

Junts em recorda de vegades l’Acció Catalana dels anys 30, que, havent nascut d’una escissió dels conservadors de la Lliga, es va trobar de cop allunyada del poder. Si no fos que va decidir sumar-se al Pacte de Sant Sebastià, tenint fins i tot un ministre al govern espanyol.

De què va servir, tot allò? Obtenir l’autonomia semblava moltíssim l’any 31, com ho devia semblar l’any 78 durant l’operació Tarradellas. La pregunta és de què serveix ara dialogar amb les esquerres espanyoles. L’últim antecedent va ser Zapatero, amb qui fins i tot Artur Mas va acabar negociant l’Estatut. Ara sembla que Junts no vol formar part de cap diàleg si no ha de resoldre el secular conflicte a través de l’autodeterminació. Crec que, en aquests moments de la partida i amb cartes encara per ensenyar, és la seva millor opció.