Tarradellas/ Puigdemont

Amb totes les distàncies, és clar. Sense transició democràtica, és clar, però sí davant d’un clar moment de crisi constitucional. Sense tanta regressió a la Guerra Civil, però sí sota un ambient clar de repressió judicial i de feixisme creixent. Tarradellas va prometre que no tornaria si no era un cop restablerta la Generalitat, i ho va complir, si bé el problema va ser que abans va haver de passar per Madrid. Tot. Ell inclòs. L’important és veure com un símbol de la Generalitat republicana condicionava el seu retorn a uns pactes que garantissin determinats canvis legals, i suposo que no li va saber greu haver de passar per Madrid perquè devia pensar que, al cap i a la fi, Macià també va haver de pactar-hi l’autonomia del 32. Només que Macià va negociar després d’haver proclamat una República, i ho va negociar amb republicans. En canvi, Tarradellas va negociar el seu retorn amb Suárez. Convé tenir present, tot i això, que Tarradellas era el representant d’una legalitat republicana trencada, un membre d’ERC, un home de Macià i de Companys. El problema és que, com que el que va negociar era l’autonomia, vam tornar allà on érem: als anys previs a la Guerra Civil. És a dir, amb el problema “conllevado” però no resolt. Ni de bon tros. 

Els anys ens han ensenyat que no, que no tot era possible. Tampoc pacíficament i democràticament. Per tant, després de les sentències europees, veurem en quins termes es reprèn el fil trencat

Puigdemont simbolitza la declaració d’independència de Catalunya. Fallida, potser sí, però el salt conceptual és considerable: el seu retorn no es pot negociar ja en termes d’autonomia, per molt que aquesta fos anul·lada amb el 155, sinó en termes d’autodeterminació. No es pot permetre, ell mateix no es pot permetre, cap negociació que no versi sobre això: ERC s’ho pot permetre, perquè ha decidit lluitar allò lluitable dins del marc constitucional vigent, però el retorn de Puigdemont només té sentit si es tracta de superar aquest marc. No significa necessàriament un retorn a la unilateralitat, ja que això dependria de si el “Suárez” de torn està disposat a parlar de sobirania o de referèndum, o no. També dependria dels propers resultats electorals, a Catalunya i a Espanya, i de si l’escenari que apunten és de negociació o de xoc frontal. També a Tarradellas se’l va minimitzar, se’l va oblidar: jurídicament no representava ningú, i tampoc no el va votar mai ningú. Era un home refugiat a França, poc més. I, tot i això, se’l va tenir en compte per simbolitzar el retorn a un escenari on tot semblava més possible. 

Puigdemont simbolitza la declaració d’independència de Catalunya. Fallida, potser sí, però el salt conceptual és considerable: el seu retorn no es pot negociar ja en termes d’autonomia

Els anys ens han ensenyat que no, que no tot era possible. Tampoc pacíficament i democràticament. Per tant, després de les sentències europees, veurem en quins termes es reprèn el fil trencat. Que ningú no es faci il·lusions, doncs: aquí no s’ha acabat res. Per on anàvem?