“Perrear” o la forma d’expressar com som

Tothom pot fer el que vulgui amb el seu cul. Només faltaria. En un bon “perreo”, el ball de moda entre els joves, els moviments de les dones han de ser rítmics, amb les cames flexionades, i moviments bruscos de la pelvis. A Irene Montero, li sembla que el “perreo” és una magnífica manera de divertir-se amb les seves amigues feministes. Una coneguda m’explica que una dona va provar de “perrear” amb ella en una festa. Se li va fer estrany. L’altra se’n burlà una mica, i li parlà de dominar el propi cos, de control feminista. La Ministra d’Igualtat “perrea” contenta. Cadascú es diverteix com pot. 

L’escàndol lligat al ball no és cap novetat. La notícia és l’empobriment del ball i el tipus de relació de parella que reflecteix. En el temps del fast-food, tot ha de ser ràpid

Fa uns dies es va fer viral un vídeo d’adolescents entre catorze i setze anys en una discoteca de Barcelona. L’horari de la festa era de tarda. No se servia alcohol. La mateixa discoteca penjà el vídeo a les xarxes: elles inclinades en un escenari movent-se amb clares connotacions sexuals, ells arrapats a les seves natges. Alguns criticaren la hipersexualització dels adolescents. Altres ho van considerar un ball modern que va néixer a Jamaica, triomfà a la República Dominicana, i es va estendre per tot Sud-amèrica. És el “dembow”, un gènere musical. 

La forma de ballar va lligada a la forma de viure d’una societat. Els balls sempre han reflectit aspectes essencials d’una època i de la seva manera d’entendre les relacions humanes. Han nascut sovint envoltats de polèmiques, han provocat escàndols, i han estat criticats. 

El vals, per exemple, va ser considerat un ball eròtic: els cossos propers, els braços de l’home envoltant la dona, la proximitat dels rostres van ser motiu d’escàndol en la primera dècada del segle XIX. Quan el 1868 va aparèixer el cancan, on les dones parisenques alçaven amunt les cames, hi hagué polèmiques. El tango intensificava l’abraçada i permetia el joc de la improvisació. Era sensualitat en estat pur. També al segle XX el Charleston va ser qualificat d’immoral, el twist convertia, -deien-, la dona en una nina trencada, i el rock and roll alçà veus crispades.

L’escàndol lligat al ball no és cap novetat. La notícia és l’empobriment del ball i el tipus de relació de parella que reflecteix. En el temps del fast-food, tot ha de ser ràpid: lligar a través de tinder (no hi ha temps a perdre), veure sèries de capítols que duren vint minuts, llegir poc i de pressa, sobretot whatsapps, i “perrear”. 

El “perreo” és (a banda d’un ball de mal gust) una forma d’explicar-nos: moviments pèlvics que, empoderen la dona o la degraden? Curiosament, abunden els tallers i els festivals de “perreo feminista”. 

La forma de ballar va lligada a la forma de viure d’una societat. Els balls sempre han reflectit aspectes essencials d’una època i de la seva manera d’entendre les relacions humanes

Vivim l’era de la pressa. Un ball on, segons un grup d’adolescents entrevistats a Bellvitge, l’home és el “puto amo” encara que molts adults no l’entenen a causa d’un “xoc generacional”. 

Aprendre a ballar el vals, o el tango, o el rock and roll exigeix dosis de temps, ganes i una certa habilitat. Quantes sessions es necessiten per saber “perrear”? No gaires. La societat que reflecteix el “perreo” és pobra i corre molt de pressa. No sap cap on. Ha perdut el gust pel joc d’entretenir-se a seduir.