I nosaltres?

El capítol de l’aspirant a funcionària del cos d’infermeria que se’n fotia de la necessitat d’aprendre el “puto catalán” per obtenir la plaça ens il·lustra no sobre la seva estupidesa, prou ben diagnosticada per unanimitat, sinó sobre la nostra condició de ciutadans en inferioritat. Inferiors, vull dir. De segona.

Cal que els ciutadans i administració tornin a alçar el cap i deixin de demanar perdó, no per a fotre ningú sinó per a protegir la llengua pròpia

Avui dia ningú no gosa ja elaborar una nova llei de política lingüística, amb més mesures de foment i més sancions per a les vulneracions de drets lingüístics, per por a “no ferir” la comunitat castellanoparlant. Compte no sancionis massa, que els faràs enfadar. Compte no imposis res, que això els ofèn. Compte no afavoreixis massa la llengua pròpia en cap àmbit, que et trauran el principi de bilingüisme. És així com han anat laminant la immersió lingüística davant la imperdonable passivitat (o impotència) de les nostres administracions, com han evitat tot avenç en àrees com l’administració de justícia (pobrets jutges, es veu que són de cervell més limitat que les infermeres per treure’s un C1) o bé, fins i tot, han introduït a TV3 el criteri de canviar a “qualsevol llengua en què parli l’expert” com si això no fos una norma que aplicada a nivell general ho anul·la absolutament tot. Han oblidat els drets dels catalanoparlants, hem oblidat els nostres drets i els nostres deures, i hem posat per davant de tot el ser “simpàtics” i “empàtics”. A nosaltres, en canvi, ens pot ofendre tothom qui vulgui. Ja se sap, nosaltres ja fa segles que hi estem acostumats.

Avui dia ningú no gosa ja elaborar una nova llei de política lingüística, amb més mesures de foment i més sancions per a les vulneracions de drets lingüístics, per por a “no ferir” la comunitat castellanoparlant

No és només que la meitat de la població catalana sigui catalanoparlant, sinó que convé apuntar que aproximadament la meitat de la població catalana és independentista. I que el 80% de la població és com a mínim autodeterminista, o està a favor per exemple de la immersió. Tot això es veu que ja no importa. No es pot tenir un programa explícitament independentista a la televisió pública perquè es veu que això “ofèn” massa gent. El resultat d’aquesta absurda simetria és l’orfandat a banda i banda, l’esterilització, la manca d’estímul i la mediocritat. Cal que els ciutadans (demanant el cafè o el menú en català tantes vegades com calgui) i administració (actualitzant les lleis i defensant el nostre autogovern) tornin a alçar el cap i deixin de demanar perdó, no per a fotre ningú sinó per a protegir la llengua pròpia. 

El de menys és si una infermera ens ha ofès: l’important són les ofenses diàries que passem per alt perquè no volem “ofendre” ningú. Un dia hem d’enarborar un immens “i nosaltres?” lingüístic que, per necessitat, desemboca en el polític. Perquè el que ens passa, efectivament, és un clar exemple de viure en un país ocupat. I un dia haurem de dir prou.