Sentit comú i procés

L’independentisme arriba a la seva màxima simpatia popular durant els anys immediatament anteriors al 2017, quan la sentència de l’Estatut i el creixent menyspreu del govern espanyol (i de les institucions de l’Estat) envers l’autogovern de Catalunya es fa del tot explícit.

L’independentisme és avui un moviment massa encallat en la tristesa, en el mal sofert, en les ocasions perdudes i en els drets trepitjats

La part catalana presenta una proposta d’Estatut, després una proposta de pacte fiscal, després una proposta de referèndum, i mentrestant l’olla es va escalfant a un ritme assumible per a la majoria de la població. S’associa la reivindicació catalana a sentit comú, a esperit constructiu i a una adquisició progressiva de legitimitat. El consens sobre el referèndum d’autodeterminació arriba aleshores a situar-se al voltant del 80%, i l’immobilisme estatal queda assenyalat com l’error en el sistema. No es tracta d’una colla d’arrauxats que volen fer petar totes les estructures de l’estat, saltant-se totes les lleis, sinó un alçament popular que progressivament i pacíficament va trobant la manera de remar en una mateixa direcció perquè així ho marcava la lògica. I és així com, finalment, s’aconsegueix no només votar sinó, a més, aconseguir la simpatia de la immensa majoria de la població. I d’Europa, i amb això vull dir de la gent d’Europa.

L’independentisme és avui un moviment massa encallat en la tristesa, en el mal sofert, en les ocasions perdudes i en els drets trepitjats, de manera que no té temps ni talent per trobar una proposta que sedueixi la majoria de la població. Encara n’hi ha molts, d’independentistes, segurament més del 40 i escaig per cent que diuen, però la xifra no és el tema: el tema és que aquest moviment només podrà tornar a alçar-se quan torni a donar-se la mà amb el sentit comú. I el sentit comú no només va del què, sinó del quan i del com.

Tots els líders (o periodistes) que sento avui parlant de la legitimitat de l’1 d’octubre, la qual subscric, no saben encara trobar la manera de transformar això en una proposta sòlida que encaixi amb el sentit comú actual de la majoria de població. És a dir: és un relat sòlid en un powerpoint o en un article, o en un míting per a gent molt militant, però no en un relat global que traspassi la recreació en el greuge. Tornar a portar Catalunya a aquell punt d’ebullició no és qüestió només de temps, ni encara menys d’abaixar veles, sinó d’anar escalfant un “xup xup” que no sigui indigest i que es faci profundament engrescador en el moment de l’”ara sí”.

No gaire tard, les aspiracions independentistes o autodeterministes s’allunyaran del dol (particular) i tornaran a acostar-se al sentit comú (general)

Jo crec que no en som lluny, per diverses circumstàncies: la taula de diàleg no dona més de si, les sentències europees es preveuen primaverals, l’acord de claredat és el que porto aquí penjat i les eleccions municipals i espanyoles establiran la fi de tot un cicle. No gaire tard, les aspiracions independentistes o autodeterministes s’allunyaran del dol (particular) i tornaran a acostar-se al sentit comú (general). I aleshores, per favor, gas a fons. Ja hem vist el que passa quan no s’accelera en plena maniobra enlairament.