Opinió
Nausícaa Hernàndez
Temps de lectura: 7 minuts
opinió

Què és la cultura de la violació? 10 exemples fàcils d’entendre

Temps de lectura: 7 minuts

No fa massa, la ministra Irene Montero va acusar el PP de promoure la cultura de la violació. Això va generar una onada immediata d’indignació al Congrés. Us deixo aquí el moment per si el voleu recuperar.

Molta gent no ho va entendre, i en el fons no m’estranya. A mi de petita em van dir que el masclisme era “que abans els homes no netejaven” i vaig créixer creient-m’ho. Després la realitat, a base d’hòsties, es va anar fent evident.

Vull pensar que amb la cultura de la violació passa el mateix. Durant molt temps es va considerar que la violació era la conseqüència d’haver provocat un home, i molta gent no ha anat més enllà d’aquesta idea. Per això avui porto 10 exemples per entendre què és, i com es materialitza, la cultura de la violació.

1. Comencem pel porno, que és dels més evidents. Si mai n’heu mirat, inclús si tan sols l’heu buscat, segurament heu acabat veient situacions que semblen violacions (o que directament les simulen). De fet, el 2019, el vídeo porno més vist era la simulació d’una violació en grup. Acumulava 225 milions de reproduccions. 

La meva generació, i les anteriors, s’han educat en aquest àmbit barrejant intuïció i porno. I així anem. Ara es vol introduir educació sexual al currículum escolar i molta gent hi està en contra… Deu ser que ja els sembla bé que les lliçons siguin de la coneguda editorial Pornhub, i el professor a qui fer preguntes, Google:

2. Amb els dibuixos animats vaig aprendre que les dones (nenes incloses), érem un objecte de desig per als homes. Recordeu en Nobita fent servir invents per colar-se al lavabo de la Shizuka i espiar-la mentre es banyava? I la Lola Bunny?

3. A partir de 6è de primària, l’estrany era acabar la jornada escolar sense que ningú ens hagués tocat el cul o els pits. Era una mena de “joc” en què bàsicament les nenes corríem i cridàvem per intentar evitar que els nens ens sobessin.

A mi de petita em van dir que el masclisme era “que abans els homes no netejaven” i vaig créixer creient-m’ho   

Molts professors n’eren conscients, però, en el meu cas, mai ens van dir que allò era inacceptable. Ells no tenien cap dret a tocar-nos i nosaltres teníem tot el dret del món a denunciar la situació, però vam acabar interioritzant la idea contrària. 

4. Quan vaig començar a sortir de festa, vaig descobrir que aquesta pràctica es trasllada a les discoteques. Canvia una mica el modus operandi, però ve a ser el mateix: el que ho decideix, et fot mà.

Fins i tot m’ha passat fent de cambrera a un bar nocturn. Un cop un client em va posar la mà a l’entrecuix, aprofitant que havia sortit de la barra. Un altre directament va allargar la mà des de l’altra banda de la barra i em va tocar un pit.

Un cop vaig tenir un debat amb un noi que defensava a ultrança el seu dret a tocar culs i tetes a conegudes i desconegudes. A mitja conversa va donar un cop de colze al noi que tenia al costat. “Mira, carn fresca”, li va dir, mentre assenyalava un grup de noies joves que passava per allà. És una definició bastant gràfica de com ens veuen: com trossos de carn.

5. Cap als 16 anys, vaig contestar per primer cop un bavós que em vaig creuar pel carrer. A aquesta edat ja estem acostumades que, si un home ho decideix, ens “pot” cridar qualsevol marranada. No sé quin va ser el detonant perquè aquell dia decidís contestar, ni tan sols em va dir res. L’home em va repassar 500.000 vegades i, un cop ens vam haver creuat, va procedir a contorsionar el coll per seguir augmentant la xifra. Em vaig girar jo també i li vaig dir “Qué miras?!?!”.

Un cop vaig tenir un debat amb un noi que defensava a ultrança el seu dret a tocar culs i tetes a conegudes i desconegudes 

Encara recordo l’adrenalina que em va generar respondre, no quedar-me callada pensant “quin fàstic”. Ell va murmurar alguna cosa i va continuar caminant. Però el gust de victòria es va esvair quan el familiar que m’acompanyava em va etzibar: “potser hauries de mirar com vas vestida”. 

6. Des de ben petita m’han advertit que he d’evitar ser violada i m’han dit com fer-ho. No et vesteixis així, no provoquis, no tornis a casa tard, ni sola, ni per carrers sense llum. A ells no se’ls explica amb la mateixa insistència i contundència que no han de violar. O que han d’actuar si veuen que això passa. I ens trobem sent nosaltres les que caminem amb les claus entre els dits per si ens hem de defensar. O fent el que veureu al vídeo que deixo a sota. Pot fer gràcia, però té un rerefons trist i preocupant:

 
 
 
 
 
Ver esta publicación en Instagram
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Una publicación compartida de Marina (@marina.mese)

7. Fins i tot les campanyes institucionals ens donen consells d’aquest tipus. De fet, quan Montero va acusar el PP de promoure la cultura de la violació feia referència a algunes d’aquestes campanyes:

8. Els titulars i el tractament que els mitjans fan de les violacions, acompanyen el relat dels dos exemples anteriors: la responsabilitat la té la víctima. També reforcen el costum de posar en dubte el seu relat i la veracitat de la denúncia. Acabaré abans posant-ne exemples que explicant-ho:

9. Rebem missatges fastigosos a través de les xarxes socials. Us deixo captures dels comentaris que, durant un temps, va ser habitual rebre per part d’un potencial assetjador. En conservo poques, però serviran perquè us en feu una idea:

10. Tenia 17 anys i, amb tres persones més, vam anar a fer un bany a unes roques on només hi havia un home fent nudisme. Ens vam posar a una distància raonable per no molestar. Vaig pensar, “pobre, tan tranquil que estava sense nosaltres”. 

Jo era l’única que feia topless. Per tirar-me a l’aigua vaig haver de caminar uns metres fins a trobar una roca des d’on saltar. Poc després, dos dels meus acompanyants van fer el mateix, però amb cara de mala llet. Què havia passat perquè canviessin radicalment d’estat d’ànim?

Doncs que l’home que estava fent nudisme havia passat a ser l’home que s’estava fent una palla. El canvi l’havia motivat que jo havia passat per davant seu sense part de dalt. Els meus acompanyants es van enfadar amb mi i em van renyar per haver provocat la situació. 

Recordo que la sensació d’impotència se’m menjava. Alguna cosa dins meu em deia que aquella situació era del tot injusta, però no li sabia posar nom. Ara sí, masclisme. Cultura de la violació.

Categoria: Opinió