Hola, Queta! Com està la norma?

La Norma era una noia dibuixada per l’enyorat Lluís Juste de Nin, apareguda el Sant Jordi del 1982 per a promoure arreu la campanya de la Generalitat “El català, cosa de tots”. A banda de ser un personatge simpàtic, el seu nom s’associava a “normalització” però també a “norma”: l’any 1983 s’aprovaria la Llei de Normalització Lingüística al Parlament de Catalunya, que tenia com a objectiu prioritari la recuperació de la llengua en els usos oficials, en el sistema educatiu (és l’origen de la immersió lingüística) i en els mitjans de comunicació públics, a més de fer explícit el suport institucional al seu ús social. 

En una Catalunya independent seria convenient que el català fos l’única llengua oficial (ja que ni tan sols estats independents com Andorra, no tenen prou instruments per a protegir-la)

La Queta apareix l’any 2005, quan la Generalitat va engegar la campanya “Dona corda al català” amb l’objectiu de conscienciar la població sobre la necessitat de parlar la llengua pròpia. Concretament, es pretenia que els nouvinguts empressin l'idioma sense pensar-s'ho (parla sense vergonya), o demanar als catalanoparlants que el fessin servir en qualsevol ambient (parla amb llibertat o per començar, parla en català). Ara reapareix sota l’eslògan 'Provem-ho en català'. Molt per parlar, molt per viure, amb un (també simpàtic) espot on intervenen The Tyets, Koers i Marala (els primers, per cert, amb les seves cançons estan per si sols recuperant molt més orgull per la llengua i la cultura que qualsevol campanya institucional). Aquesta vegada la campanya no va acompanyada de cap norma, ni de cap llei. 

L’última Llei de Política Lingüística és del 1998 (aprovada malgrat els vots en contra del PP i d’ERC) regulava l’ús de la llengua en l’àmbit institucional, l'onomàstica, l'ensenyament, els mitjans de comunicació i les indústries culturals, així com en l'activitat socioeconòmica i tot fixant criteris d’impuls institucional. Per molts experts, l'aprovació d'aquesta norma va comportar l'evolució de la comprensió del català entre la població catalana adulta del 53,1% l'any 1983 al 83,2% el 2012. I d’aquí ve la consegüent pregunta: ens pertoca, a banda de fer quetes, fer normes? És el moment d’actualitzar la nostra normativa pel que fa a la protecció de l’ús de la llengua?

És un debat delicat, perquè el criteri filològic  topa amb el criteri polític o fins i tot sociològic. Dit d’una altra manera: des del punt de vista d'un filòleg i per a garantir l’ús i el prestigi del català, en una Catalunya independent seria convenient que el català fos l’única llengua oficial (ja que ni tan sols estats independents com Andorra, que així ho fan, no tenen prou instruments per a protegir-la); i, en canvi, des del punt de vista d’un sociòleg o d’un polític, tot és molt més complex perquè es tracta de veure si la població està preparada per a la possible norma, i viceversa. És a dir, saber si hi ha prou consens. Tot i això, el fet que no s’hagi reobert aquest debat respon sens dubte a una doble raó: primer, el record dels incòmodes debats que va provocar la norma del 1998 (tenim rètols de les botigues en català gràcies a aquesta llei), i, en segon lloc, la por descomunal a perdre-hi més del que s’hi pugui guanyar: és a dir que, tal com s’han posat els tribunals en aquest tema des de la sentència de l’Estatut, regular pot comportar haver de fer marxa enrere en diversos aspectes per a satisfer un “bilingüisme” tan artificial com, quasi sempre, carregat d’intencions malèvoles envers el futur de la llengua pròpia. L’avís de tret al peu és comprensible.

El que sí que no entenc és que no entrem en el debat. El que no pot ser és aquesta malaltissa obsessió a ser els més amables i els més comprensius, oblidant la necessitat de tota cultura de posar els seus límits per baix i actualitzar-los: en Justícia, per exemple. En cinema, on cada intent de regulació ha topat amb un sector impermeable. En plataformes digitals, on sort hem tingut de les eficaces negociacions rufianesques aprofitant totes les conjuntures polítiques favorables i totes les taules de diàleg invocades. En actualització per les sancions per manca d’atenció als catalanoparlants en establiments públics o privats. En l’increment mesures de foment, tant pel que fa a l’ús com pel que fa a la creació i difusió de continguts. En etiquetatge, en publicitat, en reglaments interns i d’usos de la Corpo, en la cooperació amb altres terres de parla catalana. I tot plegat no en contra de ningú, Déu nos en guard, sinó per pura i simple protecció dels nostres drets i per impuls d’allò que és nostre i singular.

Ens pertoca, a banda de fer quetes, fer normes? És el moment d’actualitzar la nostra normativa pel que fa a la protecció de l’ús de la llengua?

Potser sí que tot plegat és un meló perillós, però els melons perillosos no s’han de deixar d’obrir per por. Que em donin una altra raó, però no la por. Si del que es tracta és de manca de consens, assenyalin vostès els partits que no estan d’acord amb aquesta nova proposta de consens. Ah, que estem parlant del PSC i que al PSC, soci principal del govern, ara no se li pot tocar aquest tema perquè ja no és el PSC d’abans. D’acord, ja ho entenc. Però aleshores esperin-se, i amb por de la de debò, el dia que tornin a presidir la Generalitat.