El grup ABBA torna a tenir vint anys

Els concerts atreuen multituds. Milers de persones fan cues llarguíssimes per aconseguir un bon lloc. L’objectiu és situar-se a pocs metres dels seus cantants predilectes, acompanyar-los cantant les lletres de les cançons. Riure i plorar amb la música. 

A Londres, es fan uns concerts molt especials. Set dies a la setmana, sense parèntesi ni respir, es repeteix una actuació idèntica. Us preguntareu si hi ha grups de música incombustibles, disposats a no tenir un vespre de descans per complaure el seu públic. Potser alguns diran que no pot ser, que les veus i els ànims tenen uns límits, però hi ha coses que passen i… no són reals.

Es tracta del show titulat “ABBA Voyage”, fruit de cinc anys de feina. Hi han treballat les millors empreses d’animació i d’efectes especials. És un show que, com per art de màgia, ressuscita el grup ABBA, quan els seus components tenien vint anys. 

Són els avatars dels quatre cantants, unes reconstruccions virtuals que omplen, des del mes de maig de 2022, un estadi londinenc amb capacitat per a tres mil persones cada nit. El muntatge és realment increïble: hi ha instal·lacions de guàrdies de seguretat per protegir les incidències que pugui causar un públic entusiasta. Els clons són perfectes, animats a partir de gravacions, captures de moviments, composicions informàtiques i màgia. El públic pot veure’ls en tres dimensions, en un escenari on hi són també set músics i tres coristes humans, de manera que no es pot distingir entre els que són miratges i els que són de carn i ossos.

Tots plegats formen un conjunt harmònic. 

Els clons són perfectes, animats a partir de gravacions, captures de moviments, composicions informàtiques i màgia

Els cantants de vint anys a l’escenari en tenen setanta a la vida real. Cada nit, durant el concert, aconsegueixen el miracle de recuperar la joventut i encisar el públic. Les tecnologies ho han fet possible. 

Una hora i mitja és el temps que ens porta a una irrealitat magnífica: els cantants d’ABBA semblen humans però dotats de poders màgics. De sobte creixen i ocupen tot l’escenari, com si fossin gegants de conte. En un instant canvien de vestuari o es modifica per complet el decorat. Potser no és la realitat, sinó una versió millorada? Fan discursos. Parlen en un to ara nostàlgic, després reivindicatiu. La gent aplaudeix.

Una hora i mitja és el temps que ens porta a una irrealitat magnífica: els cantants d’ABBA semblen humans però dotats de poders màgics

Tot sembla perfecte. A ningú no el sorprèn que es prohibeixi fer fotografies o vídeos? L’objectiu és evitar que la gent descobreixi un error inevitable: el concert no té espontaneïtat, ni frescor, ni sorpresa. Les expressions dels rostres dels avatars es repeteixen de forma sistemàtica. No hi ha improvisació, ni cap mena de feedback real amb el públic. Tot és mentida. On és la interactuació? Hi ha la possibilitat de connectar-se amb els artistes? La sensació que cada espectacle és diferent, únic, ple de reaccions, matisos i gestos inesperats? 

Els espectacles en viu i en directe es caracteritzen per la tensió que es crea en l’ambient, que es pot percebre, i que serveix per connectar uns artistes amb el seu públic. Quan perdem la proximitat, la sensació de veure els artistes que vibren, s’emocionen i reaccionen, ens pot quedar un muntatge impecable, tecnològicament digne d’admiració, però sense vida.