Invent de Vox

VOX va aparèixer del no-res, com Ciutadans. Un dia vam saber que els de VOX havien omplert un palau de congressos a Madrid, i des de llavors no han parat de créixer. La seva massa social neix molt majoritàriament de la reacció espanyola al “procés”, i minoritàriament com a reacció al “progressisme” governamental (si posem entre cometes una cosa, també l’hi posarem l’altra). No va néixer de forma natural i progressiva, sinó sobtadament, quasi artificialment, de forma sospitosament ràpida.

VOX apareix, doncs, com el “papus” que se’ns menjarà si gosem fer alguna cosa més que augmentar la nostra autonomia (via Estatut o via reforma constitucional, ambdues coses directament destinades al fracàs)

Ciutadans va néixer i créixer de forma igualment reaccionària, és a dir com a reacció al creixement de l’independentisme, i ha desaparegut quan l’independentisme polític ha quedat en bona part desactivat. Ara la nova eina útil és VOX: un cop feta servir l’eina que era C’s per a intimidar els catalans amb el fantasma de la divisió social, ara la nova eina de VOX ha de servir per a intimidar-los amb el fantasma del franquisme. Alguns catalans es deixen intimidar i hi reaccionen amb nous Pactes de Sant Sebastià que haurien, teòricament, d’obrir una esperança reformista o republicana a Espanya. Els resultats de la taula de diàleg, però, són els que són. Un cop ens trobem aquí, doncs, quin és el proper capítol?

El PSOE vendrà les eleccions generals de la tardor com l’última oportunitat de Catalunya de millorar el seu autogovern dins d’Espanya, però en realitat serà l’última oportunitat d’Espanya per demostrar que és reformable. El meu espòiler encara no ha viariat (és a dir, que no és reformable), però falta per veure si l’electorat català i els partits polítics catalans s’empassaran aquesta lletania i també, evidentment, falta veure si justament aquestes promeses fan que VOX i PP evitin qualsevol temptació reformista.

VOX apareix, doncs, com el “papus” que se’ns menjarà si gosem fer alguna cosa més que augmentar la nostra autonomia (via Estatut o via reforma constitucional, ambdues coses directament destinades al fracàs) però també com el “papus” que governarà Espanya i acabarà reformant-la, sí, però de manera oposada al que s’havia imaginat: suprimint autonomies o il·legalitzant partits, en definitiva. 

El que no saben és que aquest mecanisme de la por ja no pot funcionar: primer, perquè l’autonomia ja es va suprimir. I no ho va fer l’extrema dreta, no: ho van fer el PP i el PSOE, tots dos, amb la mateixa cooperació necessària. I segon, perquè l’independentisme ja està il·legalitzat “de facto”: per via judicial, policial, legislativa, administrativa o d’espionatge, s’ha ocupat de fer que l’independentisme polític es cenyeixi a un recurs retòric. Un acte de fe, una afirmació testimonial i sense efectes. I jo dic que, davant d’això, el col·lapse que espera Espanya els propers anys és monumental. Quan vegi que ni el teòric reformisme del PSOE té futur, ni la teòrica amenaça de VOX té cap efecte real a Catalunya.

El PSOE vendrà les eleccions generals de la tardor com l’última oportunitat de Catalunya de millorar el seu autogovern dins d’Espanya, però en realitat serà l’última oportunitat d’Espanya per demostrar que és reformable

Què cal perquè això succeeixi? Què li falta a l’independentisme? Doncs demostrar que no ha perdut capacitat, malgrat els errors comesos i la persecució soferta, de tenir una proposta sòlida i engrescadora. Vist el mirall amb el qual aviat tornarà a topar Espanya, no hauria de ser tan difícil.