El sexisme va que vola

30.000 euros de possible multa a Vueling per tenir un codi de vestuari sexista. Les hostesses de vol han d'anar obligatòriament amb sabates de taló, base de maquillatge i màscara de pestanyes. Als seus companys homes només els demanen anar nets i arreglats.

Des que naixem se'ns diu que el més important de nosaltres és el físic. Quan dic "se'ns diu", no em refereixo que vingui un tal senyor Patri Arcat a explicar-nos-ho

Un cop més em trobo que cal recordar que ningú no obligarà a res, que ara la norma no passarà a ser anar amb la cara neta, que no se sancionarà les hostesses que continuïn anant maquillades, etcètera. De fet, els de Vueling no han dit ni que tinguin plans de canviar el protocol. I 30.000 euros per a ells és una propina, si els surt dels seus ous peluts, podran pagar aquesta multa i les que facin falta. Tot i això, de moment no és ni una multa, és una proposta de sanció.

Hi ha qui treu la carta de "les feministes us enfoqueu en canviar ximpleries". A veure Josep Maria, el feminisme critica i denuncia, entre d'altres, la cosificació, la sexualització i la pressió estètica que patim les dones... I això és el que volem canviar. Però no hi ha un botó màgic a La Moncloa capaç de fer desaparèixer aquestes discriminacions.

Després hi ha qui diu que no és sexista obligar les dones a maquillar-se amb l'únic propòsit de fer-les més guapes, més atractives, agradables a la vista. Per què si aquest no és el propòsit, quin és? De veritat, penseu-hi, quin és? Les sabates de taló, en canvi, trobo que generen més consens. Clar, cansen.

El problema de tot plegat és que no és un cas aïllat. Des que naixem se'ns diu que el més important de nosaltres és el físic. Quan dic "se'ns diu", no em refereixo que vingui un tal senyor Patri Arcat a explicar-nos-ho. A vegades sí que t'ho diuen tal qual, però generalment són missatges més subtils que acaben sent més efectius: no els detectes però els assumeixes. Resultat? Tenim clar que hem d'aspirar a encaixar tant com puguem amb els cànons de bellesa.

Què és el que més sentim lloar d'una nena? Que és guapa. I de les dones? El mateix. Què és el que més es comenta de les dones que tenen visibilitat? El seu aspecte. I com sol ser aquest aspecte? Normatiu. Quantes tesis doctorals sobre el físic de dones hem sentit defensar per part d'amics, coneguts, familiars o tertulians? Masses. De veritat, feu l'exercici si no em creieu, pareu atenció i feu un recompte de què és el que més sentiu comentar sobre nosaltres.

I què ens diuen els anuncis? Que si no som guapes és perquè no volem o perquè no ens esforcem prou: podríem comprar tal crema, un oli reductor, exfoliar-nos més la cara, comprar un "rimmel" que faci les pestanyes més llargues, blanquejar-nos les dents...

I què aprenem dels dibuixos animats, les sèries, les pel·lícules? Que les guapes tenen més protagonisme (habitualment per enamorar el verdader protagonista), les lletges són les madrastres malvades, i les gordes fan de gordes.

Moltes nenes viuen esperant el moment en què aconseguiran convertir-se en una versió més guapa d'elles mateixes. I s'esforcen per aconseguir-ho. I ho desitgen amb totes les seves forces. I mentre no arriba el dia, senten que són unes fracassades o que no arribaran enlloc o que tenen mala sort perquè no han nascut amb la cara de la Laura, la guapa de la classe a qui tothom li deixa clar que el seu aspecte és el que val més d'ella.

L'amiga de la Laura creix volent ser la Laura i detesta la cara amb què li ha tocat néixer. I la Laura creix tenint clar que el que la gent espera d'ella és que continuï destacant per la seva bellesa. Si té sort, amb els anys, descobrirà que val per moltes altres coses més enllà del seu físic. I l'amiga potser aprendrà que és igual de guapa que la Laura, però que simplement no encaixa en uns cànons estètics concrets que semblen únics i universals, però que no ho són.

Però potser no arribaran a aquestes conclusions i viuran tota la vida lluitant per aconseguir el que de petites els van prometre que seria el més gran dels seus èxits: ser (i mantenir-se) guapes i atractives. Amb els anys sumaran la preocupació per les arrugues, les canes, la pell que penja, els músculs que cauen, la societat que et fa invisible...

I quin és l'objectiu de tot plegat? Primer de tot, que comprem el que faci falta per intentar millorar el nostre aspecte. I segon, però no menys important, agradar als homes. Capitalisme i patriarcat sempre van de bracet, amics.

Què és el que més sentim lloar d'una nena? Que és guapa. I de les dones? El mateix. Què és el que més es comenta de les dones que tenen visibilitat? El seu aspecte

I què passa amb els homes? Doncs la seva pressió estètica es basa sobretot en "millor si no estàs gras, ets alt i tens cabell". Llavors en Josep Maria diu "veus com els homes també ho patim?". Sí, rei, però a tu des de petit t'han explicat que vals per moltes altres coses, més enllà del físic.

I, pels dies en què ho dubtis, tens un trilió de referents masculins que no encaixen en cap cànon, però que han triomfat. I si inclús amb tot això a favor, a tu t'afecta la pressió estètica, com creus que ho vivim les dones? Ara bé, per respondre aquesta pregunta, Josep, hauràs de deixar de pensar en tu, ni que sigui un minutet.