Laura & Laura

El que hem vist aquests mesos de judici ha estat tan esperpèntic, tan fora del normal, tan irregular, que de vegades em preguntava si el que estàvem jutjant eren irregularitats administratives o bé irregularitats judicials. Tothom ha vist l’excés, la hipèrbole, l’exageració de la sentència i del procediment, i si no s’ha vist es veurà en el recurs (o recursos) que hi seran presentats. No pertoca fer ara la llista de raons per a denunciar aquest procediment i el seu resultat, totes dues coses, a totes les instàncies on correspongui: però sí que crec que tothom ha pogut veure, fins i tot aquells que detecten en Laura Borràs una dubtosa actuació administrativa, l’aplicació d’un dret fet a mida de la penalització de l’independentisme.

Fa massa temps que Laura Borràs és un judici, però em preocupa encara més que fa massa temps que l’independentisme és un judici

Sí: crec que l’independentisme està prohibit a Espanya. No formalment, però sí de facto. Una altra cosa és que això es pugui mantenir així durant molt de temps sense caure en la contradicció de ser una suposada “democràcia plena”.

Després ve la política. En aquest sentit, Laura Borràs em recorda massa sovint a tot l’independentisme: si bé tenir raó pot servir per a guanyar causes ja sigui en l’àmbit espanyol (quasi mai) com en l’europeu (quasi sempre), després sempre arriba el torn de tornar al pati. No d’explicar els problemes a la senyu, no de buscar l’indult del toro sinó d’enfrontar-se amb el torero o amb els que fan bullying.

Fer-se respectar, seduint, essent millors, fent créixer la colla, guanyant. La política no es compta per condemnes o absolucions, sinó per encerts o errors. L’independentisme aviat haurà de sortir d’aquest refugi en la persecució judicial, o política (encara que tingui tot el dret a defensar-se, només faltaria, perquè de fet en té el deure), i començar a encertar en el to i en els resultats. 

Fa massa temps que Laura Borràs és un judici, però em preocupa encara més que fa massa temps que l’independentisme és un judici. No podem ser els principals addictes en judicialitzar la política, simplement perquè “Espanya mai no falla”.

Que tothom dins de l’independentisme es miri al mirall i es pregunti com pot deixar d’equivocar-se, i com pot tornar a fer que aquest moviment sigui respectat per defensors i també per detractors

Personalment, en aquest aspecte, he decidit esperar què diuen les properes sentències europees i aleshores posar-me a exigir un clar retorn a la bona acció política. Ja ho tenim, nois: sentència favorable, o no tan favorable. I ara què? Ah, no, ja no n’hi ha prou amb dir que tenim raó o que ens persegueixen. Ja ho sabem de fa temps, que som el toro. Ara el que toca és encertar. I encertar vol dir, òbviament i no tan òbviament, deixar d’equivocar-se i d’obsessionar-se en aquella capa vermella que belluga.

Que tothom dins de l’independentisme es miri al mirall i es pregunti com pot deixar d’equivocar-se, i com pot tornar a fer que aquest moviment sigui respectat per defensors i també per detractors. Perquè el tema mai no ha estat tenir raó, sinó fer-se respectar al pati. No buscar l’indult dels jutges, sinó clavar la banya eficaçment en el senyor del traje de luces. La qual cosa demana molta més intel·ligència, paciència, encert, sentit de l’oportunitat, capacitat de suma, olfacte i art que el simple fet de tenir raó.