No vull ser militant

Fa ben poc per enèsima vegada en un sobretaula va sorgir el tema del català, i tot eren ais i uís. I no amb poca raó. Amb tot, sovint ens encaparrem en qüestions que no són tan crucials. Hi ha qui enyora molt els accents diacrítics, o que es posa les mans al cap si sent un “bueno”. Una vegada fa temps vaig sentir dir que no hi hauria d’haver tele escombraries en català, perquè “els catalans no som així”.

Precisament, més tele escombraries i més vídeos de merda hi hauria d’haver en català.

Quin horror! Precisament, més tele escombraries i més vídeos de merda hi hauria d’haver en català. Si continuem pel camí estrictament academicista i de la cosa pública, acabarà sent com el llatí, que només és vehicular (tot i que ja m’agradaria veure-ho) al Vaticà, i fixeu-vos que ells sí que tenen un estat propi.

El que ens passa és que estem permanentment sotmesos a un estrès per la nostra llengua. Compte com ho escrius! El català perd parlants! Els patis de les escoles! Tenim linguoansietat.

L’estat on per llei pertanyem no fa cap esforç, ans al contrari, i per acabar-ho d’adobar els polítics sembla que hagin perdut el nord i en aquesta qüestió tampoc no s’atreveixen a fer polítiques valentes, cosa que no ve d’ara.

L’estat on per llei pertanyem no fa cap esforç, ans al contrari, i per acabar-ho d’adobar els polítics sembla que hagin perdut el nord i en aquesta qüestió tampoc no s’atreveixen a fer polítiques valentes

Però és que no tot és culpa dels parlants, que ja m’està cansant el tema. Estem superacostumats que les etiquetes del que comprem no estiguin en català, ni els manuals dels electrodomèstics, ni dels cotxes, ni les webs, ni gairebé res. I pels segles dels segles, amén. Avesats com estem que la nostra llengua no sigui present en tots els àmbits, no és d’estranyar que ens aferrem a petits detalls. 

Les llengües que gaudeixen d’una normalitat total, realment només depenen dels parlants. Però la nostra, no. Ja podem anar fent tants #mantincelcatalà com vulguis, i pensar-nos que només depèn de nosaltres, que això no és cert: necessitem saber que tenim una força política darrere que ens acomboia i potser així algun dia podrem deixar de ser militants i passar a ser parlants i prou.