Opinió
Enric Lucena
Temps de lectura: 4 minuts
opinió

Parlar per no dir res, no, gràcies

Temps de lectura: 4 minuts

Fa uns anys m’agradava molt donar la meva opinió sobre tot allò que m’envoltava. Era jove i volia fer saber a tothom quin era el meu pensament sobre el món on vivia i les persones que m’envoltaven de lluny o de prop.

Em sembla realment al·lucinant la manca de pudor d’algunes persones per ficar-se en assumptes d’altri de manera tan fàcil. És com un art

Pensava que la meva opinió importava a tothom i no volia que es perdessin una visió tan bona com la meva sobre qualsevol aspecte. Bàsicament, el que feia era mirar-me el melic i pensar que tothom hi estava pendent.

Amb els anys, un aprèn a donar la seva opinió sobre les coses quan algú li demana. El dia que veus clar que la teva opinió, per ocurrent, intel·ligent, divertida, o absurda que sigui, no importa a tothom, és el dia que veus que no ets el centre del món i que TOT no gira al teu voltant. Aquell dia, és el dia que et fas gran i comences a caminar decidint on poses cada una de les teves passes, a qui li dones la teva opinió, a qui li dones només una part de la teva opinió i sobretot a qui no li dones o no li has de donar.

També un dia veus clar, que no necessàriament tens opinió sobre tot. De vegades, quan algú em demana què en penso sobre alguna cosa que no controlo responc que no tinc opinió, i que si els va bé, i es poden esperar, hi pensaré fins que en tingui una. No tinc conclusions sobre tot en tot moment, que voleu que us digui. Si sou dels que penseu que vosaltres sí, us felicito. A mi m’explotaria el cap. 

És per això, perquè un amb l’edat guanya en prudència i en reflexió que no entenc com hi ha gent que no calla mai. Hi ha persones que tenen por al silenci, i per això no paren de xerrar sense importar massa sobre QUÈ estan dient. He passat uns dies amb gent desconeguda amb la qual m’ha tocat compartir un petit espai. Gent que no callava i que opinava sobre aspectes que no anava amb ells sense que ningú els hi hagués fet cap pregunta. Persones que han opinat sobre alguna cosa que feia jo sense que jo els hi hagués donat peu a fer-ho. No els jutjo. Cadascú que faci el que trobi, però em sembla realment al·lucinant la manca de pudor d’algunes persones per ficar-se en assumptes d’altri de manera tan fàcil. És com un art. Jo no sabria fer-ho. 

No trenqueu el silenci si no és per millorar-lo si us plau, que en el silenci hi trobareu la reflexió i les vostres opinions que no cal que doneu a tothom

A la vida les pors les hem d’afrontar de cara. A mi em funciona la veritat. Així que si algú té por al silenci més que parlar pels descosits, el que hauria de fer és enfrontar-se al silenci i callar. Veurà que no passa res. Més aviat es genera un temps i un espai de pau i tranquil·litat que no cal omplir amb qualsevol cosa i per què sí. No trenqueu el silenci si no és per millorar-lo si us plau, que en el silenci hi trobareu la reflexió i les vostres opinions que no cal que doneu a tothom si abans no us les demanen.

Veureu com es veu el món de forma diferent. Ja callo, que, al cap i a la fi, ningú m’ha demanat la meva opinió sobre aquest tema.

Categoria: Opinió
Etiqueta: Xarxes