Embat a la presidència
Fa cinc anys, una bona part de ciutadans d’aquest país vam protagonitzar un fet únic, un fet empoderador, un fet del qual ens n’hauríem de sentir orgullosos i considerar-lo un patrimoni de tots.
Aquell 1 d’octubre de 2017, centenars de milers de persones vam protagonitzar un dels actes de desobediència civil i institucional més massius que s’han fet mai a Europa. És obvi que tot el que vam viure aquell 1-O va ser possible gràcies al sacrifici de milers de voluntaris i de militants, del govern de la Generalitat i dels partits que el conformaven, amb els seus líders al capdavant.
Avui, les coses són molt diferents, i no em sorprèn. I ho dic així perquè soc dels pocs, des de dins de l’independentisme, que, abans de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), ens vam atrevir a alertar públicament sobre les conseqüències de no tenir en compte la correlació de forces, el context, el poder dels estats i la inacció de la comunitat internacional. Però confesso que, després del que s’ha viscut, no vaig arribar ni a imaginar com els que havien ostentat el poder a Catalunya durant més de dues dècades mutarien en populistes de segones residències, en trumpistes. És a dir, que deixarien de ser gent d’ordre per passar a ser la dreta de la CUP amb ambicions.
Soc dels pocs, des de dins de l’independentisme, que ens vam atrevir a alertar públicament sobre les conseqüències de no tenir en compte la correlació de forces, el context, el poder dels estats i la inacció de la comunitat internacional
Tampoc no vaig ni imaginar que tot un partit polític amb la història i compromís d’ERC fes el que el partits polítics no fan mai: reconèixer que “a vegades es guanya i a vegades s’aprèn”. Des de l’experiència viscuda amb dolor, amb molt de dolor i sacrificis personals enormes, ERC ha sabut adoptar i defensar, enmig d’insults i de desqualificacions personals, l’única estratègia possible per continuar avançant: “la de ser més, la de sumar”. No n’hi ha una altra, encara que activistes professionals, hiperventilats i venedors de fum diguin el contrari: menteixen. Alguns per ignorància o per candidesa. Uns altres, perquè són uns vividors, uns assetjadors emocionals.
ERC ha sabut adoptar i defensar, enmig d’insults i de desqualificacions personals, l’única estratègia possible per continuar avançant: “la de ser més, la de sumar”
Avui, ERC presideix la Generalitat, i l’anomenada “gent d’ordre” obeeix cegament el desordre gratuït après en manuals de revolucions oníriques que alimenten alguns arribistes i que agraden a Waterloo, sobretot perquè ja no presideixen la Generalitat. I és aquí on hi ha el problema, el moll de l’os: en el fet que ja no presideixen la màxima institució de poder de Catalunya, una institució que creuen que els pertany per llei natural. Per això intenten recuperar-la per la porta del darrera, amb l’artefacte/joguina anomenat pomposament Consell per la República.