El 1939 i l’Assemblea Nacional Catalana
Aconsellava Montaigne que, en l’educació d’un infant, cal ensenyar-li a no immutar-se davant les bajanades que sentirà, tot sovint, quan sigui un adult. Tot i aquest savi consell, és molt difícil no reaccionar a les ximpleries a les quals ens té acostumats l’independentisme d’arrel trumpista i ultranacionalista, avui liderat per l’Assemblea Nacional Catalana (amb permís de Junts per Catalunya, és clar).
Aquest passat dissabte, a l’acampada “contra la repressió espanyola” (sic), Dolors Feliu, la líder de l’esmentada Assemblea, va fer un salt qualitatiu important pel que fa a la tergiversació històrica que, com sabem, és un tret distintiu de tota mena de nacionalismes. Va dir, més o menys, això: “que no es pensin que, perquè no vam aconseguir la independència el 1714 o el 1939, no ho tornarem a intentar”.
L’afirmació recurrent segons la qual la Guerra de Successió de 1701 –1714 va ser una lluita nacionalista és absolutament grotesca en termes històrics. Però té l’avantatge, per als manipuladors, que és una data que cau lluny. Per motius obvis, no queda cap mena de memòria viva d’aquells fets. Ningú no pot aixecar el dit, en nom de pares, avis o besavis, i dir: “Escolti, però què diu? Si allò era una batalla entre austriacistes i borbons sobre la successió de la monarquia espanyola!”.
Ara bé, en el cas del 1939, la cosa canvia. En aquest cas ja no és cosa exclusiva dels historiadors. Aquí som milers els descendents de les víctimes que podem alçar la mà i dir: “Senyora Feliu, vostè defensi el que vulgui, però no ho faci embrutant la memòria històrica de la Guerra Civil”. El desenllaç d’aquella guerra va provocar moltíssimes coses (entre les quals, certament, la supressió de les institucions de l’autogovern català), però el que segur que no va ser és una derrota de l’independentisme.
El desenllaç d’aquella guerra va provocar moltíssimes coses (entre les quals, certament, la supressió de les institucions de l’autogovern català), però el que segur que no va ser és una derrota de l’independentisme.
En termes nacionalistes, pel cantó de les esquerres, el president Companys aspirava a un estat català dins de la república espanyola, és a dir, res a veure amb la independència. I, a més, estava en franca minoria: el gruix de les esquerres (socialistes, comunistes i anarquistes, cadascú a la seva manera) aspirava a una transformació de la propietat i del treball de tal magnitud que, perduda la guerra, els seus dirigents i militants van ser les principals víctimes de l’exili, les presons i, en el pitjor dels casos, els afusellaments. Es tractava d’arrencar de soca-rel qualsevol manifestació de revolta de la classe obrera.
I pel cantó de la dreta nacionalista catalana? La Lliga tenia una tradició colpista prou arrelada, amb Puig i Cadafalch, per exemple, donant suport al cop d’Estat de Primo de Rivera. Amb la Guerra Civil del 1936-1939, la tradició va continuar, i tot un Francesc Cambó no va dubtar a finançar el cop d’Estat de Franco. La pela és la pela, i una cosa és el nacionalisme i l’altra, que ens toquin les propietats. Diu que, després, Cambó se’n va penedir. Potser es pensava que Franco era un federalista, ves a saber.
Amb la Guerra Civil del 1936-1939, la tradició va continuar, i tot un Francesc Cambó no va dubtar a finançar el cop d’Estat de Franco. La pela és la pela, i una cosa és el nacionalisme i l’altra, que ens toquin les propietats.
És possible que la senyora Dolors Feliu ignori tot això? En un país com el nostre, tot és possible. El més probable, però, és que prefereixi fer passar bou per bèstia grossa. Se non è vero, è ben trovato. Tot s’hi val per enardir una militància de l’ANC que, tot s’ha de dir, va més aviat a la baixa i deu estar francament necessitada d’estímuls, de la mena que siguin.
