Octubrisme, avui
He dit i escrit diverses vegades, perquè no en càpiga dubte, que una nació que no defensa la seva Declaració d’Independència no serà mai vista com una nació seriosa. Això podria ser interpretat com que la Declaració del 27 d’octubre del 2017 no va servir de res i és paper mullat, i no: jo dic exactament el que dic, que una Declaració s’ha de defensar durant el temps que calgui. Ara imaginem que no haguéssim defensat el referèndum a capa i espasa, fins i tot davant d’una la legió de policies folls, i haguéssin marxat aquell migdia a casa: el referèndum no hauria tingut valor, tampoc polític. Ara bé: al mateix temps he de dir, i vull explicar en aquest article, que la DUI del 27-O és un document, és a dir un fet, d’una importància majúscula en termes polítics i també en termes jurídics. De fet, ho és quasi tot. Per què?
En primer lloc, perquè era allò que l’Estat no hauria esperat mai que tinguéssim el valor de fer. Havíem flirtejat amb una consulta el 9-N, amb un referèndum l’1-O i unes lleis de desconnexió anul·lades, però mai no s’haurien imaginat que els diguéssim a la cara que hem decidit marxar. És d’una importància històrica, fonamental, allò que se’n diu un abans i un després: després de dir a la teva parella que s’ha acabat pots trigar encara alguns mesos, o fins i tot anys, en fer efectiva la teva decisió… però el que és claríssim a partir d’aquell moment és que la parella s’ha acabat. Ara, a banda d’haver rebut pals per totes bandes per part de l’Estat, ens trobem en una fase en què aquest ens promet que pot canviar i que cal pensar alguna altra fórmula. Una fase en què, a més, ens hem quedat sense forces per a un impuls unilateral. D’acord: però fins i tot així, tot va canviar el 27 d’octubre del 2017. La Declaració pot ser nul·la segons la legalitat espanyola, però políticament ho canvia tot i obre la porta a una nova dimensió. Si es vol i si es pot, és clar.
Que la Declaració suposa el creuament del rubicó ho demostren els fets ocorreguts just després: el 155 s’aprova fent referència al referèndum i a les lleis de desconnexió, esdeveniments que van succeir feia 26 i 50 dies, és a dir que haurien pogut aplicar el 155 molt abans (com, de fet, intel·lectuals com Jordi Amat lamenten que no es fes). Per què s’activa el 155 el mateix dia 27, doncs? Perquè és a partir d’aquella Declaració, teòricament sense cap valor jurídic, teòricament “paper mullat”, que l’Estat embogeix. Els vam dir que s’ha acabat. I, per cert, de moment encara no hem aprovat col·lectivament res que digui el contrari.