El lleó que miola
No m'agrada l'ortodòxia. Debutar a el principal.cat i no apel·lar ni a Salvador Espriu ni als clàssics grecs, segur que penalitza. Però encara deu penalitzar més recordar que al parc de la Ciutadella hi destaca la presència d'un mamut i que les feres del Zoo són veïnes de l'hemicicle.
Si la política és el gest, trencar un govern és de les coses més bèsties que hi pot haver. Un bye bye sorollós té una enorme força simbòlica. Tant, que a Catalunya no s'havia vist mai. Deixar de banda la finesa florentina, per acabar en un cos a cos salvatge és un relat que només satisfà els hooliganismes de Twitter. Poques vegades s'ha vist un trencament on tothom perd.
Aquests dies es diu que Junts s'ha passat mitja vida jugant a "l'ai que ve el llop, ai que ve el llop". Aquesta afirmació és imprecisa. Tot i que aquesta història va d'animals, la jugada no s'explica per la faula del ‘Pastor mentider’, també conegut per ‘‘Pere i el llop’. Que què ha passat? Doncs que o bé algú ha trepitjat sense voler la cua del lleó -i aquesta no és l'opció- o algú li ha fotut la mà dins la boca pensant-se que era un gatet inofensiu de pèl agradable com un pijama de franel·la i tacte de vellut. La política ens ha recordat que no hi ha gatets que valguin. Malfieu-vos dels gats que miolen. El lleó ha queixalat i la sang és molt vistosa. Ara, sense braç i amb un dolor de nassos, pensar bé és molt complicat. Aconseguir l'aspiració nacional de la plenitud s'escola entre els dits de la mà de l'independentisme i supera, de molt, l'àmbit de Junts.
Aconseguir l'aspiració nacional de la plenitud s'escola entre els dits de la mà de l'independentisme i supera, de molt, l'àmbit de Junts
La qüestió no és de veterinaris, sinó de conviccions. D'on érem i d'on som. Es tractava de construir Catalunya i de recòrrer el camí cap a la independència. S'ha abusat de la gesticulació i del Quimicefa. Això sí, finalment a Catalunya sabem que la política post 1 d'octubre no era un joc. No es tractava de convertir el Parlament en l'hora del pati, en un "i tu més" repetit i esgotador.
Els mestres, sobretot dels primers anys de primària, saben que plourà quan detecten un sobre esverament de la canalla, especialment pesats i carregosos els divendres a la tarda. Al Parlament feia dies que el govern i els seus satèl·lits s'havien instal·lat en un divendres a la tarda permanent de llamps i trons. Escoltant els uns i els altres, s'endevinaven aquests aires de tempesta. Jugant jugant ara sabem que no era un llop, era un lleó. Només calia que algú li trepitgés la cua i l’obligués a mossegar. Que ens faríem mal i acabaríem a urgències estava cantat. Si el lleó ha atacat perquè estava espantat o si ho ha fet per convertir-se en l’únic rei de la sabana, és una altra història. De moment, el pacient és a urgències i el pronòstic, reservat. A la sabana bufen vents enrarits. La sorra s'alça, l'ambient és terrós i l'objectiu, més lluny. Gats, tigres, lleons i caçadors corren cansats, perduts i amb la brúixola embogida. On és el nord?