Que torni Convergència
En qualsevol país democràtic existeixen “forces de govern” i “forces d’oposició”; és a dir, formacions que tendeixen a sentir-se confortables en l’exercici del poder –i per tant són capaces de gestionar les pressions, les tensions i els vaivens que hi estan vinculats– i partits que tendeixen a creure que la seva aportació a la política del país és més aviat contrastar constantment les seves posicions amb les d’aquells que governen. No és aquest, doncs, un esquema exactament entre dretes i esquerres sinó entre forces d’ordre, assenyades, i per tant conservadores, i forces més arrauxades, més ideològiques, per bé que també més atrevides a l’hora de plantejar respostes als reptes que ens van sobrevenint.
A Catalunya, en temps de la Transició, les grans forces d’ordre havien estat el PSUC, el PSC i CiU (una d’esquerres, una altra de centreesquerra i una altra de centredreta). Amb l’hivernació del PSUC i la creació d’Iniciativa per Catalunya, l’espai postcomunista va deixar de militar en les files de l’ordre a finals dels 80 i amb el procés CiU primer es va descomposar i posteriorment també va caure en els rengles de l’irredemptisme, malgrat l’aposta fallida del PDEcat i la nonata Centrem. Esquerra Republicana, en canvi, ha fet el procés invers: a partir de la seva conversió a l’independentisme a finals dels 80 va esdevenir la formació que volia trencar motllos i l’status quo del país, però avui l’ERC de Junqueras i Aragonès ha retornat a les files de l’ordre (com en els temps de Barrera i Hortalà) i d’alguna manera intenta ocupar l’espai polític de l’antiga Convergència i Unió.
Esquerra intenta ocupar l’espai polític de l’antiga Convergència i Unió. Però hi ha un problema, per a poder-ho aconseguir: ERC no és CiU. Esquerra és progre, prosindicats i proescola; CiU representava una altra cosa
Ara bé, hi ha un problema, per a poder-ho aconseguir: ERC no és CiU. No ho és. Esquerra és progre, té una agenda de drets socials típica de les formacions d’esquerres europees, és més prosindicats que proempresa, defensa l’escola pública enfront de la privada i... en el conflicte del Pròxim Orient és propalestina, mentre que la CiU de Pujol havia estat sempre proisraeliana, per citar un exemple gràfic i algunes de les diferències, que n’hi ha moltes. ERC tampoc té a dia d’avui, malgrat els esforços del president Aragonès, la cultura de govern que tenia CiU, diguem-ho tot. No la té.
El país –el sector catalanoparlant del país, afinem-ho– ha fet una clara evolució en els darrers anys respecte la seva posició nacional (o potser simplement “ha sortit de l’armari”), però el país en el seu conjunt no ha canviat tant i segueix tenint unes necessitats polítiques semblants a les dels darrers quaranta anys. Així, com a tots els països del món occidental, Catalunya segueix necessitant una formació d’ordre i de centre-dreta, liberal en alguns aspectes i conservadora en d’altres, que representi els interessos dels empresaris, de l’escola concertada i de les associacions sanitàries privades, que formen part de l’ADN català sense cap mena de dubte, per molt demonitzats que estiguin pels entorns cupaires. Tot això també és Catalunya i ara sembla que tots aquests sectors no tinguin qui els vulgui representar (s’arriba a donar el paroxisme que és el PSC qui ara flirteja amb l’establishment econòmic barceloní).
Catalunya segueix necessitant una formació d’ordre i de centre-dreta, liberal en alguns aspectes i conservadora en d’altres, que representi els interessos dels empresaris, de l’escola concertada i de les associacions sanitàries privades
Però Catalunya sobretot necessita una formació a la dreta de l’arc parlamentari que vulgui governar, que vulgui tornar a prestigiar les institucions nacionals, que estigui disposada a recuperar el gradualisme en la consecució dels seus objectius. Que estigui disposada a pactar amb altres formacions polítiques, encara que les senti ben allunyades. Que vulgui fer política, en definitiva. I Junts no representa aquesta proposta política: no vol clarificar el seu posicionament ideològic, prefereix el martirologi i la simbologia a l’exercici del poder i no està disposada a aterrar a l’aeroport de la raonabilitat política. No vol fer política sinó èpica. És perfectament entenedor, el paper que intenta representar, i segur que seguirà tenint en el futur un terreny electoral notori, però això no té res a veure amb la tradició de l’antiga CiU.
Però Catalunya sobretot necessita una formació a la dreta de l’arc parlamentari que vulgui governar, que vulgui tornar a prestigiar les institucions nacionals, que estigui disposada a recuperar el gradualisme. Que estigui disposada a pactar. Que vulgui fer política
Pel bé de Catalunya, creieu-me, que torni Convergència. O alguna cosa que s’hi assembli. El millor de l’antiga Convergència, és clar; tota la part d’ombres –que n’hi ha i moltes– ens la podem estalviar. Catalunya no podrà recuperar la compostura política després de deu anys de procés fins que el seu tauler d’escacs polítics no torni a donar resposta a tots els electorats que el país reclama.