Competir
Els castells són cultura, i una part molt representativa de la cultura catalana, mal que pesi a una part de la “cultura oficial”, que no vol dir institucional, i li costi d’admetre-ho. Els castells són també tradició, i una tradició centenària, on la rivalitat sempre ha tingut un paper més que significatiu. El món casteller té uns epicentres ben definits al nostre país, té referents a la Catalunya Nova i a la Catalunya Vella, i el creixement en les darreres dècades ha sigut impressionant. Cada cop hi ha més colles, cada cop colles més bones, cada cop millors castells, cada cop castells més difícils, però la rivalitat entre les colles sempre ha existit, mai ha deixat de ser un dels components essencials del món dels castells i, en part, només en part, una de les explicacions dels grans progressos que ha fet el món casteller. Un altre factor fonamental d’aquest creixement és la incorporació activa i definitiva de la dona als castells. És fàcil l’explicació, sense les dones mai s’haurien fet castells de 10 pisos, o castells de gamma extra, afirmació agosarada segons alguns tradicionalistes, però de la qual n’estic absolutament convençut. La dona i els castells, tema apassionant, però per a un altre article.
Un factor fonamental d’aquest creixement és la incorporació activa i definitiva de la dona als castells
Enguany tocava Concurs de Castells a Tarragona, i amb ell sempre hi ha hagut una certa polèmica en relació a la conveniència del mateix, a si es prima la competitivitat, a si es dona més importància al castell carregat que al descarregat. Sens dubte un debat apassionant per a entesos i castellers en general però que no es pot fer sense tenir clara una de les premisses més importants dels castells, i és que aquests, també són competició. Vella i Joves, liles i matalassers, Valls i Vilafranca, (en una altra època Valls i El Vendrell), el bressol dels castells i la plaça més castellera, Terrassa i Tarragona, el complex món barceloní que té un ecosistema propi i diferenciat. I tant que hi ha competència, però és que els castells també són això i les formes d’expressar-ho són ben diverses.
TV3 té un diamant en brut que no sap acabar de polir, o potser no n’acaba de ser conscient. I és una llàstima perquè vivim una època d’or dels castells
Els Castellers de Vilafranca han guanyat el concurs d’enguany però la Joves vallenca ha fet un gran paper i s’ha emportat el duel vallenc. Com la Jove de Tarragona, que, in extremis i gairebé en temps de descompte, s’ha emportat el duel tarragoní. L’espectacle és immens i una mostra més de la vitalitat de la cultura d’aquest país. Sempre he pensat que més enllà de la bona predisposició i esforç que fa la televisió local del país en les seves transmissions, la televisió nacional, o sigui TV3, la nostra, té un diamant en brut que no sap acabar de polir, o potser no n’acaba de ser conscient. I és una llàstima perquè vivim una època d’or dels castells. Algú potser hi hauria de pensar.