Hi seran a temps?

A Madrid a finals del segle XIX i principis del XX varen conviure amb èxit els sainets de Carlos Arniches i les comèdies d’astracà dels germans Àlvarez Quintero. Aquestes dues tipologies del gènere còmic tenien una característica comú: tractar amb una mirada burlesca temes o situacions domèstiques, costumistes o greus amb un resultat que portava a que, aquella mateixa situació, ratllés el grotesc, el ridícul i, a vegades, la tragicomèdia. Segons com i essent molt agosarats podríem dir que era el preludi del gènere esperpèntic del magnífic dramaturg Ramón del Valle-Inclàn.

Si poséssim un mirall en la distància als dos partits que ara governen la Generalitat de Catalunya de la gestió que estan fent en la seva oportunitat i responsabilitat de treballar per millorar la vida de la ciutadania vull pensar, jo que sóc optimista de mena, que per fi sentirien vergonya aliena del que aquest mirall els hi reportaria.

Perquè ¿no servirà per res l’evidència que els desacords, infidelitats i traïdories entre els dos partits que estan governant la Generalitat no poden concloure en cap element positiu? ¿No és públic i notori que aquests partits que pretenien portar a Catalunya a la terra de l'Ítaca promesa d’una república independent tornaran a ser incapaços de deixar-se de foteses i governar en aquest moment de crisis social i  econòmica global amb sentit d’estat?

El que estem veient de manera carregosa i pública en aquests darrers mesos entre ERC i Junts fa evident que ja no existeix ni el mínim comú denominador que els emplaçava a portar a terme aquell mandat d’un referèndum il·legal i sense garanties (més enllà de la voluntat sincera i acrítica dels votants) exemple perfecte de la mobilització ciutadana compromesa i devota.

Ja no existeix ni el mínim comú denominador que els emplaçava a portar a terme aquell mandat d’un referèndum il·legal i sense garanties exemple de la mobilització ciutadana compromesa i devota

¿No seria hora, tal i com demana ara una sorprenentment assenyada ERC, que els sentiments (legítims) però poc realistes i molt perillosos deixessin de formar part de l’acció i discurs dels polítics que tenen la obligació, ells sí, de servir a la ciutadania sense tornar-la a enganyar?

Inexplicablement encara ara per una part del votant independentista radical alineat amb el realisme màgic que el procés li va “vendre”, les accions tendencioses amb un interès exclusivament de supervivència personal dels seus líders no computen negativament. 

Es fa evident que a la part de Junts que somriu sense pudor quan a Carme Forcadell se la xiula a l’Arc de Triomf l’interessa que segueixin manant els afectes i desafectes

Es fa evident que a la part de Junts (el senyor Joan Canadell i la senyora Laura Borràs, entre d'altres) que somriu sense pudor quan a Carme Forcadell se la xiula durant l’acte organitzat pel Consell de la República a l’Arc de Triomf en commemoració dels 5 anys de l’1 d’octubre, l’interessa que segueixin manant els afectes i desafectes. Caldria recordar a aquests personatges que, com que les emocions són volàtils i estan sotmeses a qüestions irracionals, potser ja no hi seran a temps de tornar a trobar aquell mínim comú denominador abans que la nostra societat, aquesta Catalunya plural i diversa que som mal els hi pesi, no es torni radical, sectària i provinciana i ja no hi hagi camí de tornada que ens eviti acabar conclouent que tot plegat ha estat un nefast i fictici esperpent.