La Catalunya (in)sostenible
L’emergència climàtica mostra les vergonyes de molts països, també del nostre. En allò que té a veure amb planificació de renovables Catalunya s’ha mirat el melic durant molts anys, i ho han fet tots els governs i totes les oposicions. L’administració no ha sabut planificar. El resultat és un territori desigual en polítiques energètiques. Ara hi ha pressa, molta pressa.
L’emergència climàtica mostra les vergonyes de molts països, també del nostre
El calendari fixat per la UE, que estipula que l’any 2030 un 40% del consum final d’energia ha de ser renovable, posa en entredit la planificació territorial. Sembla mentida que es doni aquesta situació quan Catalunya té elements de planificació sufients per avançar-se en els temps.
L’Observatori del Paisatge de Catalunya delimita perfectament les unitats de paisatge del país, amb els seus punts forts i els febles. Uns estudis que faciliten la comprensió i ordenació del territori, del paisatge, del seu ús i les capacitats. És cert, tenim un país petit, amb un paisatge altament divers i en molts casos molt alterat. Amb més motiu, doncs ens cal planificar amb temps qualsevol tipus de petjada.
Els projectes d'energies renovables continuen castigant les comarques de Lleida i Tarragona
La fotografia és de desori. De les quatre demarcacions catalanes, els projectes d’energies renovables continuen castigant les comarques de Lleida i Tarragona, on hi ha una saturació d’infraestructures d’energia renovable. A les Terres de l’Ebre hi ha més de 300 molins, que sumats al conjunt de la demarcació de Tarragona s’arriba als més de 500, repartits en 12 parcs eòlics dels 16 que hi ha en total a Catalunya. A tot això li hem de sumar la contribució amb el Parc Solar Ramon Escriche de Flix, a la Ribera d’Ebre, el parc d’energia solar fotovoltaica més gran de Catalunya (29 hectàrees) i les dues centrals nuclears, la d’Ascó i la Vandellòs. En percentatge, en renovable, representa quasi el 65% del total a Catalunya.
Les comarques on històricament s’han construït aquests molins no viuen de l’energia eòlica sinó del paisatge. Qui ingressa diners per la instal·lació d’aquests enormes ventiladors són els propietaris, que reben al voltant de 4.000 euros l’any per cada molí, i les arques municipals a través de diversos impostos.
En molts casos parlem d’un paisatge altament alterat que hipoteca el futur econòmic de zones que es troben en ple desenvolupament turístic
En molts casos parlem d’un paisatge altament alterat que hipoteca el futur econòmic de zones que es troben en ple desenvolupament turístic com, per exemple, les Garrigues Altes, on ja són contribuents directes de renovables.
De fet, les demarcacions de Tarragona i Lleida són les que úniques que contribueixen perquè les de Girona i Barcelona no tenen cap parc eòlic i on caldrà generositat si volem una Catalunya sostenible.