Impostos o estralls?
A l'establishment econòmic i polític no els agraden els impostos: aplaudeixen als que volen abaixar-los o fins i tot suprimir-los -com en el cas de Patrimoni i Successions- i, en canvi, fustiguen tota proposta de crear-ne de nous, ni que siguin excepcionals.
Als que dominen el taulell econòmic, tots abraçats a la fe neoliberal, mai els sembla arribat el moment d'acceptar impostos que reforcin la cohesió social, tan amenaçada. Ni tan sols ara, quan la gran majoria de la població malda per arribar a final de mes i ells acaparen beneficis extraordinaris precisament gràcies a la crisi.
Qualsevol impost, per modest que sigui, els sembla fins i tot "confiscatori". I això que, si tenim en compte la història, les propostes actuals semblin pessigolletes.
Fixem-nos en els Estats Units, tan admirats per l'establishment nostrat i símbol màxim de la llibertat: entre la dècada de 1930 i la de 1970 els més rics havien d'entomar tipus impositius d'almenys el 70% sobre els ingressos nets, percentatge que en períodes excepcionals -els moments àlgids de la II Guerra Mundial- es van enlairar fins al 94%.
Als Estats Units entre 1930 i 1970 els més rics havien d'entomar tipus impositius d'almenys el 70% sobre els ingressos nets
Confiscatori? Més aviat la manera d'evitar futures confiscacions: era el preu a pagar per recosir societats trinxades pels estralls del laissez-faire, que en economia sempre vol dir la llei del més fort, i de la guerra, que tard o d'hora acaba derivant-se'n.
Ho van entendre els més perspicaços defensors del capitalisme: pagar impostos és la millor manera de preservar el patrimoni: una autèntica vacuna contra la Revolució.
Afortunadament, estem lluny dels nivells de violència dels anys 30 i ara ningú tem la Revolució. Però comencem a tenir senyals d'alerta molt serioses.
Els nivells de desigualtats, després de dècades de baixades contínues d'impostos, ja són equiparables a la d'aquells anys turbulents; la guerra ha tornat a Europa, els hereus dels partits feixistes formen govern, reapareixen les hiperinflacions i els estralls socials són ben visibles i sense horitzó realista de millora.
Amb mirada llarga, el dilema acaba essent el mateix: impostos o estralls.
Els nivells de desigualtats, després de dècades de baixades contínues d'impostos, ja són equiparables a la d'aquells anys turbulents
A l'establishment li costa reaccionar, però ja comença ser impossible no sentir la remor de fons. Fer-se l'orni comença a tenir conseqüències: ho acaba de comprovar el nou Govern britànic, que ha hagut de fer marxa enrere al programa de rebaixa generalitzada d'impostos per l'oposició radical dels mercats.
No havia passat mai que els mercats rebutgessin amb aquesta virulència un programa de baixada d'impostos. Deu ser que comencen a tenir por dels estralls.