L'harakiri de Junts
En política, gairebé tot està inventant. No obstant això, de tant en tant, un partit efectua una acció sorprenent i arriscada en la qual té molt poc a guanyar i molt a perdre. És exactament el que va fer Junts per Catalunya el passat 27 de setembre, quan va amenaçar Pere Aragonès d'exigir-li una moció de confiança.
La sorpresa procedeix de tres factors: el partit sol·licitador, l'argument utilitzat i les possibilitats d'èxit de la petició. El primer és el seu soci en la coalició de govern. Si Junts està decebut amb les polítiques efectuades per l'executiu i els resultats obtinguts, la decisió lògica seria abandonar-lo i forçar eleccions anticipades.
El segon és peregrí. Junts acusa Esquerra de no fer els passos necessaris per aconseguir la independència. No obstant això, res d'això no li retreu al PSC, amb qui comparteix el poder a la Diputació de Barcelona. El tercer suposa un tret al peu. En ser la moció de confiança una atribució del president de la Generalitat, si aquest no la vol presentar, ningú no el pot obligar a plantejar-la al Parlament.
Junts acusa Esquerra de no fer els passos necessaris per aconseguir la independència. No obstant això, res d'això no li retreu al PSC, amb qui comparteix el poder a la Diputació
No obstant això, el més normal és que al màxim mandatari no li agradi la iniciativa, trenqui la coalició de govern o cessi els impulsors directes i indirectes d'aquesta que formen part del seu executiu. L'últim és el que ha fet Pere Aragonès en prescindir del vicepresident Puigneró. Probablement, li hauria agradat més acomiadar Carles Puigdemont o Laura Borràs, els autors intel·lectuals de la maniobra, però no podia fer-ho per no formar cap d'ells part del seu Govern.
La decisió del president va ser de lògica pura. Malgrat això, va sorprendre molt a Junts. Una reacció més pròpia de la psicologia que de la política i explicada per dos principals motius: el paper d'ambdós partits en les últimes quatre dècades i la tradicional covardia d'Esquerra.
La decisió del president va ser de lògica pura. Malgrat això, va sorprendre molt a Junts
Fins al 2021, el paper de prima dona entre les formacions nacionalistes sempre el va exercir Convergència amb diferents sigles, sent el d'un actor secundari l'assignat a Esquerra, l'actuació del qual algunes vegades era rellevant i d'altres testimonial. En les últimes eleccions, els votants van canviar el rol d'uns i d'altres. No obstant això, Junts no ha volgut donar-se per assabentat que li agradi o no, la seva funció actual és la pròpia d'una comparsa.
En l'àmbit independentista, des de 2012 Esquerra és el partit emergent i els diferents noms de Convergència, la formació en declivi. No obstant això, per falta de gosadia dels seus dirigents, el primer ha caigut gairebé sempre en les trampes esteses pel segon, ha anat a remolc d'ell i actuat com el seu bastó. Per això, la direcció de Junts s'ha quedat atònita amb la reacció del president de la Generalitat, qui no ha accedit a cap de les seves peticions.
Des del 2012 Esquerra és el partit emergent, i els diferents noms de Convergència la formació en declivi
En definitiva, l'error de Junts és històric. Li ha donat a Esquerra el que tant desitjava, però no s'havia atrevit a efectuar: prescindir de l'anterior partit en l'executiu de la Generalitat. El seu full de ruta és clar: governar uns mesos en minoria, obtenir un bon resultat a les municipals, esperar que el del seu opositor independentista sigui dolent i, amb el vent a favor, convocar noves eleccions autonòmiques.
Aragonès vol governar uns mesos en minoria, obtenir un bon resultat a les municipals i, amb el vent a favor, convocar noves eleccions autonòmiques
Després de la decisió dels seus militants, Junts només té una opció: apostar per la independència unilateral i presentar-se en els pròxims comicis de la Generalitat en coalició amb l'ANC sota un nou nom. Una aposta d'altíssim risc que, si surt malament, portarà al partit a la seva divisió en dos o més parts. Abans d'això, no m'estranyaria gens que alguns polítics històricament rellevants abandonessin la formació, en no compartir la nova estratègia de la direcció.
Junts només té una opció: apostar per la independència unilateral i presentar-se als pròxims comicis en coalició amb l'ANC
En política, la millor goma d'enganxar és el poder. De vegades, constitueix l'única manera d'unir un partit, quan els seus militants es divideixen en dos o més grans faccions. El segon és el que actualment succeeix a Junts. Per això, resulta inconcebible que hagin tirat aiguarràs a mansalva sobre l'adhesiu. Una actuació que equival a fer-se l'harakiri, ja que l'esmentat partit està avui més a prop de la desaparició que del seu retorn al poder.