Aragonès-Junqueras

Pere Aragonès prové d'una família amb tradició de manar i porta en política des de molt jovenet. La seva arribada a la presidència va ser tan accidentada com la de Carles Puigdemont o Quim Torra. A diferència d'aquests últims, l'actual president de la Generalitat no ha d'estar vigilant permanentment la seva esquena perquè el seu predecessor o el seu partit el vulgui condicionar o fer-li la guitza.

Puigdemont va haver de distanciar-se de l'ombra d'Artur Mas, i fins i tot va expulsar els consellers més masistes del seu Govern abans de l'1-O. Torra tenia l'ombra del carisma de Puigdemont que el tapava des de Bèlgica, i ningú al partit el defensava més enllà d'un petit cercle a l'entorn de Laura Borràs amb perfum de Reagrupament.

Pere Aragonès i Oriol Junqueras, en canvi, estan en línia i allà on alguns hi veuen possibles tensions jo hi veig un repartiment clar de papers. Només Jordi Pujol podia fer de president de dilluns a dissabte, i de líder de partit amb els mítings de diumenge i actes amb les seves juventuts. Ara aquest desplegament pujolista l'està fent el tàndem Aragonès-Junqueras, al més pur estil PNB. El governant i l'home de partit. Una màquina suïssa, calibrada des de Ginebra per Marta Rovira, que té uns quants reptes per davant abans de les municipals, i cap d'ells menor.

Pere Aragonès i Oriol Junqueras estan en línia i allà on alguns hi veuen possibles tensions jo hi veig un repartiment clar de papers

A Junts massa poca gent està veient que a Aragonès cada dia que passa se li està posant més cara de president. Creuen que amb una oposició agressiva faran tombar l'executiu d'ERC. Contradictòriament, uns quants de Junts somnien amb una sociovergència amb Salvador Illa, i alguns d'altres juguen perillosament amb l'intent de deslegitimar les institucions catalanes. Entremig, a Junts, hi ha gent sensata que encara no se'n sap avenir, i que posen un ciri a la verge perquè Xavier Trias ho tapi tot amb un bon resultat al maig a Barcelona. 

Aragonès i Junqueras s'aferren a la taula de negociació amb el govern espanyol i esperen que la coincidència amb la tramitació dels pressupostos de l'Estat els aporti algun triomf: la desjudicialització i la fi de la repressió com a avenç en l'anomenada agenda antirepressiva. Primer desjudicialització, després pressupostos de l'Estat, guanyar temps a Catalunya i, si cal, allargar amb pròrroga els pressupostos de la Generalitat per no haver de dependre del PSC més del compte en cas que a Junts no s'imposi el seny.

Primer desjudicialització, després pressupostos de l'Estat, guanyar temps a Catalunya i, si cal, allargar amb pròrroga els pressupostos de la Generalitat

ERC té la clau a Madrid i la pot tenir a l'Ajuntament de Barcelona, a nivell pressupostari. Usar aquestes claus li dona força al PSC, i a ERC no li convé caure en la trampa del frame d'un tripartit. En la mesura que Illa estigui disposat a jugar amb aquests tempos i no es vegi temptat de presentar una moció de censura, l'equilibri amb Aragonès serà possible en benefici de l'estabilitat al Congrés i al Parlament. Al president de la Generalitat li convé aprofundir en la negociació amb Pedro Sánchez sense humiliar Salvador Illa, que tampoc fa cara de deixar-s'ho fer. I a Salvador Illa li convé recuperar el protagonisme perdut, en un Parlament sense presidència per culpa d'una presidenta que feia de cap de l'oposició a Twitter i als mitjans, sense incomodar a Pedro Sánchez.

Això, a la pràctica, hauria de voler dir descartar mocions de confiança i de censura, no pensar-hi ni un minut en eleccions catalanes abans de les generals i, tard o d'hora, aprovació pressupostària a l'Estat i a la Generalitat per evitar que les pròrrogues facin perdre diners i inversions que necessita la ciutadania. Com es lliga tot això? Només depèn d'ERC i PSC. A no ser que Junts sorprengués recapacitant.