Basté no és Dembélé
El millor talent brilla en equip. No en tinc cap dubte. Però els equips es fan grans quan estan fets de talent. Dimecres 'El Món a RAC1' va aconseguir el just -i anheladíssim- Premi Ondas al millor programa de ràdio i ahir Jordi Basté en parlava al davantal del seu programa.
He tingut l'honor que em cités en els agraïments, de la mateixa manera que ha parlat del respectadíssim Eugeni Sallent, que és el director que el va portar a RAC1 i que, més tard, li va obrir les portes dels matins, quan Basté ja s'havia convertit en líder de la mitjanit esportiva amb el 'Tu diràs', que era la versió godoniana del 'No ho diguis a ningú’ de Catalunya Ràdio.
Val a dir que just després que m'hagi citat, el mòbil se m'ha omplert de missatges còmplices, feliços, que em feien notar la generositat del Basté en les seves paraules. Per això escric. Per deixar les coses clares. Mira Basté, l'agraïment és meu. No t'ho podré -no us ho podré- agrair mai prou-. Vaig tenir la sort de ser l'oient més privilegiat durant sis anys. La direcció de RAC1 em va permetre escoltar-vos i, a la vegada, tenir-vos a un pam. Cada dia ho reinventàvem tot. Barrejàveu la intuïció amb el talent, amb una força creativa espectacular, i amb una capacitat de treball inesgotable. Aquest és el meu privilegi. Haver viscut aquest espectacle des de primera fila. Haver vist des de la llotja com, dia sí dia també, una idea embrionària i aparentment il·lògica acabava trobant una forma radiofònica apassionada i única.
Just després que m'hagi citat, el mòbil se m'ha omplert de missatges còmplices, feliços, que em feien notar la generositat del Basté en les seves paraules. Per això escric. Per deixar les coses clares. Mira Basté, l'agraïment és meu
I això passava quan el tedi, quan el no-res es podia imposar en l'ambient. Imagineu un dimarts de color ferro, de febrer -que és un mes irrellevant-, quan no passa res, quan al Congrés tramiten pressupostos o mocions sense ànima. Penseu en aquells hiverns de quan el país no es disposava a fer la independència, de quan el Barça guanyava com si perdés perquè la temporada era morta de fa dies. És en aquesta mena de dies sobrers, quan en Basté et pot convertir el tedi en color. Aquest és el mèrit, aquesta és la diferència.
En Basté és tafaner, és qui més preguntes es fa en el dia a dia, i, a més, no té edat. El Basté no té edat. O millor encara, les té totes. Si fa totes les preguntes, si té totes les edats i si és un home que no necessita dormir per viure, què pot fallar? Cert, podria fallar l'equip, però l'equip no falla perquè l'equip està fet a mida. A mida de les manies, de les bogeries, de l'olfacte, de voler seduir tots els oients del món.
En Basté és tafaner, és qui més preguntes es fa en el dia a dia, i, a més, no té edat. El Basté no té edat. O millor encara, les té totes
Dimecres vaig anar a futbol. Feia més d'un any que no anava a l'Estadi. Barça 0 - Bayern 3. Assegut a la tribuna, on el futbol es viu amb l'elegància del Palau de la Música, em va venir al cap Leo Messi. Va ser quan, encara a la primera part, Dembélé va agafar un pilota a la banda dreta, a la línia de tres quarts, va encarar cap a l'eix i, quan hi va ser, quan va trepitjar el punt des d'on Messi clavava un cacau creuat, imparable..., just allà, Dembélé no va xutar.
Quan no es xuta, no es marca... i la pilota es va perdre cap enlloc, cap al no-res, en un forat negre d'idees i de joc. Messi em va venir al cap perquè aquella era la jugada que Messi havia fet mil vegades, i de mil vegades, nou-centes i escaig tenien l'aroma del gol.
Basté, el mateix que s'entrebanca a mig davantal, el que es distreu a mitja pregunta, el que fa símils cinematogràfics per tot, també és Messi. Messi era imprevisible. Basté, també. Un al camp, l'altre fent ràdio. Ens vam acostumar als gols de l'argentí com els oients s'han acostumat a la secta de les 6 del matí, al xuxo de quarts de vuit o a la tertúlia de les 9. I com els gols de Messi, tot sembla fàcil, però no ho és.
Basté, el mateix que s'entrebanca a mig davantal, el que es distreu a mitja pregunta, el que fa símils cinematogràfics per tot, també és Messi. Messi era imprevisible. Basté, també
Aquest país té al·lèrgia a l'elogi, als premis, i especialment en Basté porta fatal això de l'afalac. Però col·lectivament és important que perdem la vergonya i dir les coses que toquen. També quan les coses van bé. Senyores i senyors, amb en Basté ens ho hem dit tot. Aquest elogi no és una factura pendent. En vaig ser sotseditor a Catalunya Ràdio, director a RAC1 i avui amic. Ens hem discutit mil vegades, però em ve de gust reivindicar la feina i el talent, cridar ben fort com n'és de complicat fer aquest tipus de ràdio. La casualitat no existeix. El que hi ha és actitud. Aquest és el seu valor, que les coses que arriben a l'oient semblin fàcils, normals, evidents. Ho sembla, però no ho són.
Ens hem discutit mil vegades, però em ve de gust reivindicar la feina i el talent, cridar ben fort com n'és de complicat fer aquest tipus de ràdio
Aquest és el meu 'gràcies Basté'. Haver estat un oient privilegiat, haver viscut com un gran germà un programa de ràdio que, al marge dels premis, ha fet història. I parlant d'història, aquest any Toni Clapés arriba a les noces d'argent del 'Versió'- que així, a l'antiga, és com ho diria el senyor Marcel·lí Virgili-. Aquest aniversari també es mereix un Premi Ondas. No dubto que el jurat ja ho sap i que d'aquí a un any podré fer aquest mateix article parlant-ne. Ahir Basté ja ho va dir, la ràdio clapesiana és tan bona…
