L'agonia del Delta de l'Ebre

El delta de l’Ebre és un dels espais naturals més rics i singulars de Catalunya i d’Europa. Tothom l’admira, el visita i el fotografia; però molt pocs el coneixen realment i són conscients del drama que s’hi endevina: si no reverteix l’actual situació de degradació de costes, aiguamolls i conreus, que avança a un ritme imparable, els científics opinen que abans de l’any 2100 la meitat del delta haurà desaparegut submergit per les aigües del mar. I ara que seríem a temps de frenar-ho, els que tenen la responsabilitat de fer-ho, no ho fan. 

Els científics opinen que abans de l’any 2100 la meitat del delta haurà desaparegut submergit per les aigües del mar

Resulta ben estrany i alhora descoratjador adonar-se que aquests 320 quilòmetres quadrats de territori, dividits en mitja dotzena de municipis, poblats per més de 60.000 habitants, no mereixen cap atenció governativa seriosa per actuar d’urgència i tractar d’aturar una tragèdia social i mediambiental d’aquesta magnitud al nostre país. No es tracta només de salvar les platges, les salines, els arrossars i una colla d’espècies d’aus migratòries, com algú resumeix amb mala fortuna, sinó que es tracta sobretot de salvar el present i el futur de molts dels seus habitants, previsiblement condemnats a abandonar la casa i el negoci i emigrar d’aquí a pocs anys. 

Ja fa temps que la gent del delta clama a les administracions per endegar solucions decidides, sobretot després del temporal Glòria del gener de 2020, quan la forta llevantada va queixalar la barra del Trabucador, tot un símbol, i va negar molts camps d’arròs; però, una vegada més, el crit d’auxili que s’escolta tímidament a Barcelona, s’ofega a Madrid i s’ignora a Brussel·les, no se sap si per mala fe, negligència o ignorància.

El Delta de l’Ebre no és l’únic que pateix aquest problema. El canvi climàtic, amb la pujada del nivell del mar, és un factor general irresoluble; però l’altre factor que condiciona la seva supervivència, el flux de sediments sòlids que aporten els rius, sí que té solució. La interrupció dels sediments per la proliferació de preses a les conques hidrogràfiques és un problema estès a molts països, però ja n’hi ha que han trobat la manera de solucionar-ho, afavorint la salut ecològica dels rius i la conservació dels deltes. Per què no ho fem aquí? 
 
Des de fa vint anys, s’han fet molts plans de protecció del delta de l’Ebre, alguns d’ells força discutits, però cap d’ells s’ha portat de debò a la pràctica, perdent el temps miserablement, de manera que ara ja no hi ha més remei que construir dics que continguin la pujada del mar per salvar els camps, les carreteres i les urbanitzacions més amenaçades. Construir una barrera de dics és una solució radical força contraproduent en un ecosistema tan viu i dinàmic com el del delta, que deu la seva fertilitat agropecuària al contacte de les aigües i els llims del riu amb el mar. 

Construir una barrera de dics és una solució radical força contraproduent en un ecosistema tan viu i dinàmic com el del delta

La millor solució per al delta, encara que no tingui efectes immediats, no és altra que tornar-li a proporcionar els sediments retinguts a les preses dels principals embassaments, com els de Mequinensa, Riba-roja i Flix. Molts científics ho veuen clar i exigeixen que s’actuï urgentment en aquest sentit, però, un cop més, les autoritats amb competències per fer-ho no tan sols ignoren l’opinió científica sinó que demostren una total falta d’empatia i sensibilitat cap a les terres de l’Ebre i cap a Catalunya. 

El delta, malgrat que estigui de moda pels establiments turístics de gran o petit format, les platges, la restauració, les muscleres i les excursions rurals, està sent molt maltractat. No és gens estrany que entre els seus habitants creixi un sentiment d’abandonament que es tornarà més agre i desesperat a mesura que el delta continuï enfonsant-se.