Històric mercadeig pel Clima

Molts mitjans informen avui de la cloenda de la cimera internacional per al clima celebrada aquests dies a Sharm el Sheikh, Egipte, amb aquesta notícia: “acord històric per compensar econòmicament els països pobres i en desenvolupament afectats per la crisi climàtica”. Efectivament, després d’un intens estira-i-arronsa, aquest és el principal acord que recull el document de conclusions, que no aporta res nou, en canvi, sobre la progressiva retirada dels combustibles fòssils ni sobre cap altra mesura que resulti realment efectiva per mitigar la crisi climàtica, que avança de forma imparable, a major velocitat de la qual tothom podia preveure. 

Després d’un intens estira-i-arronsa, aquest acord no aporta res nou sobre la progressiva retirada dels combustibles fòssils ni sobre cap altra mesura que resulti realment efectiva per mitigar la crisi climàtica

Si fins ara totes les conferències anteriors havien estat força decebedores per als científics i activistes mediambientals, avui crec que els resultarà indignant veure com molts països, entre ells fins i tot incomprensiblement la Xina, utilitzen l’excusa dels estralls del canvi climàtic no tan sols per no fer res per ells mateixos sinó que, a més, per a exigir compensacions econòmiques als altres, entrant en un lamentable mercadeig a compte del canvi climàtic.

A les grans cimeres de Rio (1992) i Kyoto (1997), així com a les altres que s’han donat els darrers trenta anys fins a Glasgow (2021), els resultats sempre han tingut un to decebedor. En totes elles ja s’havia constatat que les receptes necessàries per a guarir un planeta reescalfat, sobreexplotat i severament contaminat no es poden aplicar a tot arreu i a tothom de la mateixa manera. I és que l’enorme desequilibri social, econòmic, mediambiental, i fins i tot també cultural, entre països i regions del món, fa molt difícil actuar amb un programa compartit. 

Ja s’havia constatat que les receptes necessàries per a guarir un planeta reescalfat, sobreexplotat i severament contaminat no es poden aplicar a tot arreu i a tothom de la mateixa manera

És impossible que un país com l’Índia, de 1.400 milions d’habitants, que genera el 55% de la seva electricitat amb carbó, passi a generar-la amb fonts renovables de forma massiva de la nit al dia, però, tot i que podria fer la transició en un termini de deu a quinze anys, la inèrcia econòmica interna en frena la conversió, mantenint-se com un dels països més contaminants del planeta. És impossible també que a diversos països de l’Àfrica, com la República Democràtica del Congo, per citar-ne algun, amb 100 milions d’habitants, la majoria dels quals amb una renda per càpita miserable, els ciutadans no estiguin pendents d’altra cosa que de sobreviure sense importar-los gens ni mica el reciclatge de les escombraries o si la poca llum que tenen els arriba de fonts d’energia fòssils o renovables. Però d’aquí a exigir que els costos dels desperfectes causats pel canvi climàtic al seu país els paguin països tercers, deslliurant-se de les seves responsabilitats, hi ha un gran salt que posa en evidència una gran falta de respecte pel greu repte que té la civilització.  

La conscienciació per la sostenibilitat del món és ben diferent, de vegades oposada, per a cadascun dels seus 8.000 milions d’habitants, sotmesos a realitats individuals i col·lectives tan distants. Això explica que els països pobres o en desenvolupament aprofitin per a exigir als rics que els en paguin la factura, com hem vist a Sharm al Sheikh. Arribar a consensuar una agenda d’acció contra el canvi climàtic entre tots i aplicar-la amb èxit és un propòsit tant ambiciós com ingenu. Però això no és obstacle perquè calgui insistir en els objectius de sostenibilitat a tot arreu del món. És necessari fer-ho. Tot i que amb això no n’hi ha prou, perquè el canvi climàtic va a més velocitat que l’agenda política per aturar-la. 

Arribar a consensuar una agenda d’acció contra el canvi climàtic entre tots i aplicar-la amb èxit és un propòsit tant ambiciós com ingenu

Per tot plegat, ja és hora de plantejar una solució més radical i efectiva: la planificació demogràfica del planeta. De 1950 a 2010 s’ha triplicat la població mundial i s’haurà quadruplicat l’any 2050, estenent la urbanització, el consum i la contaminació de forma insuportable. Cal aturar com sigui la multiplicació descontrolada de la nostra espècie, devorant recursos i contaminant a tot drap. 8.000 milions de persones, cadascuna d’elles necessitant casa, menjar, energia, transport, salut, treball, entreteniment i somnis, agredeixen la natura i generen milions de tones de deixalles i elements tòxics. 

Cal aturar com sigui la multiplicació descontrolada de la nostra espècie, devorant recursos i contaminant a tot drap

No ens enganyem, podem aplicar amb més o menys grau i fortuna multitud de mesures correctives en la nostra vida diària per ajudar a tenir un planeta més saludable; podem (i ho hem de fer) substituir energies obsoletes contaminants per altres de més sostenibles, tot i que, com la solar o l’eòlica, necessitin igualment el consum de materials minerals; podem fer que els governs de les nacions es comprometin amb els objectius de sostenibilitat; podem reduir el consum de plàstics per habitant...; però no hi haurà cap altra solució més efectiva que limitar el creixement de l’espècie humana i conduir la civilització cap a un estadi de convivència amb la natura molt més harmònic, intel·ligent i sostenible que fins ara, i això només pot passar per una planificació demogràfica del planeta que les Nacions Unides hauria de liderar pel bé de tota la humanitat. El repte de les generacions futures per a superar el col·lapse de la civilització és immens, mentre que la sinceritat dels polítics amb el canvi climàtic fins ara força escassa.