Paul Newman, més enllà del mite
El documental d’Ethan Hawke que emet la cadena en streaming HBO no té massa bona entrada. El títol, 'Las últimas estrellas de Hollywood', remet a un passat llunyà, i fa intuir un exercici de nostàlgia. Tampoc els primers compassos ajuden a entreveure el que ens espera com a espectadors si perseverem una mica. Ethan Hawke, en ple confinament per la covid, apareix en pantalla amb l’aspecte deixat que, més o menys, devíem tenir tots nosaltres tancats a casa. Conversa per videotrucada amb els seus amics —no són uns amics qualsevols, són gent com George Clooney— i els proposa un repte: interpretar, però només posant-hi la veu, a Paul Newman i la seva dona, Joanne Woodward, i amics i familiars seus. Es tracta de posar veu a diaris i altres escrits que van deixar en vida, i superposar aquests àudios amb imatges d’arxiu de pel·lícules dels dos actors, o amb entrevistes televisives que van concedir.
'Las últimas estrellas de Hollywood' és un exercici prodigiós de destrucció d’un mite i reivindicació d’un personatge de carn i ossos
El primer i segon capítol arrenquen amb un punt de tedi, amb una música de fons monòtona i imatges en blanc i negre dels primers treballs de Newman i Woodward. A poc a poc, no obstant això, va emergint Woodward com una revelació. Descobrim una actriu que va ser estrella abans que ho fos Newman; assistim a l’ocàs temporal de la seva carrera amb la maternitat, que en el seu cas és per partida doble: dels fills propis i del matrimoni anterior de Newman. Ella és el puntal de la família. Quan retorna a escena, és a dir, a fer pel·lícules, Woodward concedeix entrevistes. I hi diu coses que sonen revolucionàries per l’època. Coses com que la paternitat o la maternitat no són un conte de fades, i que faria bé la gent de ser conscient, abans de decidir-s’hi, del compromís que assumeixen amb uns fills que deixaran de ser nens adorables per convertir-se en adolescents, amb el que implica aquesta etapa de la vida de crisi i construcció d’una identitat i, alhora, de necessitat d’amor i ajuda.
Quan avança el documental, emergeix Joanne Woodward com una revelació. Les coses que diu, a l’època que ho fa, són revolucionàries
Si el treball és una reivindicació de Woodward, no ho és menys del matrimoni que van formar amb Newman. Sobre això, amb l’ajuda del testimoni dels fills de la parella, se’ns relata una història que és als antípodes de la mitificació que ha perdurat. Veiem un actor alcohòlic que perd un fill per les drogues, i se’n culpabilitza; una parella que trontolla i està a punt d’anar-se’n en orris en diverses etapes; i assistim a les reflexions en veu alta d’un i altre, lúcides, agudes, de com i per què creuen que el seu matrimoni va perdurar fins al final de les seves vides.
Paul Newman i Joane Woodward se’ns presenten com a testimonis de vida, molt més enllà de les pel·lícules que han deixat com a llegat
El pas del temps, la futilitat d’una fama efímera, la vellesa, la malaltia i la mort ocupen el darrer tram del documental. És un exercici d’una delicadesa extrema, que no calla res, però tampoc cau en un exhibicionisme innecessari: Newman i Woodward a 'Mr. & Mrs. Bridge', la darrera pel·lícula en la qual van aparèixer junts en pantalla, intercalats amb les seves reflexions sobre què va significar per a ells madurar, créixer i envellir junts. És un final majúscul per a un documental que corre el perill de passar desapercebut entre el magma enorme de material que les plataformes posen a la nostra disposició. Val la pena rescatar-lo, com rescata Hawke les figures de Paul Newman i Joane Woodward, que tornen del passat com a testimonis de vida, molt més enllà de les pel·lícules que han deixat com a llegat.
