Si hi ha homes grassos que tenen més tetes que jo!
Només em poso sostens quan se'm transparenta molt la samarreta. Dic que és perquè el món encara no està preparat, i, escolta, jo no estic d'humor per aguantar-lo (endavant les atxes les qui sí). A la pràctica, ja només en porto en alguns directes. Per què crec que a la televisió se n'ha de portar? Ni de broma. Per què m'ho han demanat? Tampoc. Senzillament, per estalviar-me mals de cap.
El que hauria de ser normal és que si a mi no m'agrada portar sostens, tingués un total de zero preocupacions per deixar-ne de portar
Ara, lluny de ser un mal de cap, ho visc amb naturalitat. Ni hi penso. Però no sempre ha estat així de fàcil. Soc de les que quan arribava a casa, el primer que feia era descordar-me'ls. I a la que podia, fora. Per a moltes són útils o necessaris i em sembla genial que qui vulgui en porti, tingui els pits que tingui. Però en el meu cas? Si hi ha homes grassos que tenen més tetes que jo! A mi em molestaven.
Vaig començar a no portar-ne quan em vestia amb roba on literalment ni se'm marcaven els pits. Era tan còmode que sense pensar-hi massa ho vaig anar fent cada cop més. El següent pas, però, ja va ser conscient per obligació. Implicava desafiar una norma no escrita: les dones hem de portar sostens. I jo em disposava a no dissimular que no en portava. Vaig començar per entorns fàcils i el repte final va ser la feina. I escolta, la mar de bé. Ara ho tinc tan normalitzat que fins i tot se'm fa estranya la sensació que tenia d'estar desafiant al món. Però mare meva si la tenia!
Mai m'he endut cap mal comentari. Només un cop a la feina, fa molts anys, em van insinuar que vestís fosca per fer pantalla. Li van encomanar donar-me el missatge a un molt bon company que, sospito, no es va atrevir a dir-me que em posés sostens, si us plau. I va trobar aquesta alternativa, ves fosca. Mira, doncs em conformo. (endavant les atxes qui no).
Ara bé, si no he tingut grans mals de cap és sobretot perquè he adoptat un perfil baix, una mica conservador. Amb els anys he anat adaptant l'armari, a vegades de forma més conscient que d'altres. A vegades he fet servir la tècnica de l'esparadrap perquè marcar mugrons encara peta el cap a massa gent. I fent pantalla, si crec que cal, decideixo anar amb sostens. Perquè és una guerra que no vull lluitar i si algú tira la primera pedra, m'hi veuré obligada. Així que evito el risc i m'ho estalvio.
Òbviament, aquest no és el meu món ideal (que no utòpic). El que hauria de ser normal és que si a mi no m'agrada portar sostens, tingués un total de zero preocupacions per deixar-ne de portar. Però aquesta encara no és una decisió lliure. Estic segura que hi ha qui directament mai s'ha plantejat si porta sostens perquè li calen o només perquè una societat sencera li ha dit que n'ha de portar. I poso la mà al foc que també hi ha qui té clar que no en vol portar, però no s'acaba d'atrevir pel "què diran".
Estic segura que hi ha qui directament mai s'ha plantejat si porta sostens perquè li calen o només perquè una societat sencera li ha dit que n'ha de portar
I no m'estranya. Quan era petita, al poble, hi havia una dona que no en portava. Es deia que ho feia per provocar (i inclús havia sentit “ho fa perquè així quan bufa el vent se li aixeca la camisa i se li veuen”). Han passat 20 anys, però no hem avançat gaire. Entrar a Twitter aquest dimarts era pujar a una muntanya russa que girava al voltant de 'senyoros' vomitant masclisme en forma de tuit i usuaris reaccionant als 'potats'. I tot perquè a una dona se li marcava el pit a una fotografia. Doncs jo li dono les gràcies a Ione Belarra per normalitzar l’anar amb les tetes soltes.
"Ui, se li veuen els mugrons". Ves i compra't una vida.