Paradoxa al metro: com li vaig treure la meva cartera a un carterista
Amb la satisfacció del dia abans de fer un viatge a Europa, em disposo a travessar la pràctica totalitat de l'L4 del metro. 17 parades, uns 40 minuts de trajecte. M'hi assec i acomodo entre les cames una motxilla al límit de les seves capacitats; del fet que les aerolínies et facin pagar per pujar la maleta a l'avió ja en parlarem un altre dia. També hi poso la motxilla de la càmera i, a sobre, una jaqueta d'hivern.
Sosté una sobrecamisa texana que li tapa les mans a ulls de la resta, però no dels meus. “Aquest em vol robar, doncs ho té clar”, penso. I així vam passar unes quantes estacions
La desconfiança és la mare de la seguretat, que deia Aristòfanes, i identifico la presència d'un home a la meva dreta, dempeus. Sosté una camisa texana que li tapa les mans a ulls de la resta, però no dels meus. Sospitosament, estaven massa a prop d'una de les (masses) butxaques de la meva jaqueta. "Aquest em vol robar, doncs ho té clar", penso. I així vam passar unes quantes estacions; jo desconfiant d'ell i ell, amb actitud sospitosa.
Fins que una necessitat imperiosa de comprovar que tot era a lloc em va fer buscar dins de la butxaca. La cartera, amb el DNI i els diners que havia tret del caixer precisament per possibles contingències al viatge, ja no hi era. M'aixeco, rebusco dins de les diverses (masses) butxaques de la jaqueta. Tampoc. Efectivament, ja m'havia robat. Potser l'instant previ al moment que vaig notar la seva presència.
- Ensenya'm les mans — l'hi ordeno.
- Què? — respon amb accent de l'est-europeu.
- Que m'ensenyis les mans — hi torno, aquest cop cardant-li un crit que va fer que tothom s'hi girés.
I se sent un so sord. "Clonc". Miro a terra. L'havia deixat caure, com volent aparentar que ell no hi tenia res a veure. La recupero i l'insulto, ben fort, en un intent de recuperar l'autoritat que havia perdut després del meu "a mi em vol robar, doncs ho té clar". Per dins, alleugerit; "podré agafar l'avió demà". Maragall. S'obren les portes del vagó i aprofita per escapolir-se de la meva ira i de la mirada dels viatgers de l'L4.
El següent, una cosa molt semblant a una conversa de bar durant un partit, comentant la jugada amb els testimonis més pròxims. Com si el que acabava de passar hagués estat "una més" dels famosos carteristes. De fet, ho era. Impunitat, que li diuen. Aquesta és la conclusió número 1 que en trec; no descobreixo res, ho sé. La segona és que, si l'hi fan a algú que està en alerta i que, fins i tot, s'ho espera... a qui no l'hi faran?
Aquesta havia estat “una més” dels famosos carteristes de Barcelona. Impunitat, crec que li diuen. Si l’hi fan a algú que està en alerta i que, fins i tot, s’ho espera… a qui no l’hi faran?
Una llàstima que aquests indesitjables formin part de la nostra ciutat. "Barcelona? Uh, allà roben molts rellotges!", em va dir temps enrere el propietari d'un bar a Venècia en respondre-li d'on soc. Rellotges, carteres, mòbils... Tant fa per aquests professionals de la seva "feina".