Oblidar l’ànima i no pensar per què

Primer vam deixar de posar l’ànima al cafè per posar la càpsula a la màquina. Després vam deixar de posar l’ànima a la cuina per posar els ingredients dins la Thermomix.

La destrucció pot venir simplement perquè nosaltres mateixos deixem de posar l'ànima i la passió en tot

Ara deixem de posar l’ànima a les històries perquè les pot escriure la intel·ligència artificial i ens vanagloriem de tot plegat. Fotos de Donald Trump o el Papa Francesc perseguits per la policia corren per les xarxes i a les tertúlies radiofòniques alguns celebren la qualitat i realisme de tot plegat, tot i haver estat generat per ordinador.

Presentadors de ràdio i televisió virtuals comencen a aparèixer a diferents indrets del planeta.

No soc dels que pensa que no hem d'avançar i que tot temps passat va ser millor, però tinc la sensació, com va escriure Pío Baroja, que la tendència a progressar ens arribarà a destruir. Ara, no crec que la destrucció de la humanitat vingui pel fet que les màquines amb intel·ligència artificial prenguin consciència i la seva ambició faci que destrueixin a la humanitat com si això fos “Matrix”. Potser els únics ambiciosos som els humans i donem per fet que totes les espècies, incloses les que creem nosaltres també ho són. La destrucció pot venir simplement perquè nosaltres mateixos deixem de posar l'ànima i la passió en tot. Tot estarà fet. Ens preocupa tant avançar que de vegades tinc la sensació que no ens preocupem de reflexionar prou “com” hem d'avançar. 

Què voleu que us digui. M’amoïna que ens agradi més visitar una exposició immersiva d'un pintor generada per ordinador que visitar un museu per veure les seves obres en directe i gaudir del diàleg amb l'art en primera persona. M’agraden els videojocs, però m’inquieta que deixem de comprar jocs de taula per jugar amb família i amics lluitant per descobrir si algú fa trampes. Em preocupa gaudir del mar amb ulleres 3D i no trepitjar la platja que tinc a 4 minuts. O passar tota la tarda davant la pantalla de televisió mirant pel·lícules quan fa un any que no vaig al cinema.

Estem deixant marxar el que realment importa? Estem deixant de gaudir del camí de les coses? De les papallones a la panxa just abans de fer quelcom per nosaltres mateixos? 

I faig autocrítica: estic enganxat a la Thermomix, el menjar sempre queda excel·lent, això sí, sempre queda igual. On queda l'ànima de la cuina davant les matemàtiques de la màquina? Les llenties sempre queden bé, però no les faig jo, només les introdueixo al got metàl·lic.

Per què ens encaparrem en avançar només en nom del progrés i el futur? On quedaran les emocions a l’hora d’explicar una història si ja no explicarem històries a ningú? Com ens podrem fondre a l’hora de voler adormir un nadó si el gronxarà una màquina i no nosaltres?

On quedarà la poesia al món?

M’amoïna que ens agradi més visitar una exposició immersiva d'un pintor generada per ordinador que visitar un museu per veure les seves obres en directe 

Disculpeu-me, però jo he tornat a la cafetera italiana fa uns mesos mesurant cada càrrega i deixant que la casa torni a fer olor de cafè... pel gust de l’esperit. 

Amb la Thermomix m'ho estic pensant, no fos cas que em faci un bon arròs, però em robi l’ànima.